Davant la propera visita de Joseph Ratzinger el 7 de novembre a la ciutat de Barcelona per a consagrar el temple de la Sagrada Família de Gaudí, des de Joves d’Esquerra Verda de Cerdanyola del Vallès volem recriminar determinats aspectes de l’Església Catòlica que topen amb els nostres ideals i la modernitat del segle XXI.
Pederàstia
Des de l’any 2001 s’han declarat 14 casos de pederàstia on hi havia involucrats membres de l’Església catòlica d’Espanya. Són centenars a Europa. I milers al món.
La pròpia Església ha reconegut l’existència d’aquestes atrocitats. El fet d’aquestes agressions sexuals a menors d’edat ens repugna sigui qui sigui el seu autor. Però el que ens fastigueja molt més és la impunitat que reben els membres de l’Església catòlica, els quals són emparats per la institució i els seus governants. La gran majoria dels culpables surten impunes dels seus delictes perquè l’Església “compensa” econòmicament a víctimes i famílies que tendeixen a tenir pocs recursos.
Fa ben poc, un cardenal de Roma va dir que aquests fets eren obra del dimoni i no pas de bons cristians, i es va designar un exorcista per a que purgues a aquells cures que havien reconegut cometre pederàstia. No creiem que sigui una bona solució.
Finançament
L’article 16.3 de la Constitució Espanyola de 1978, indica que “Cap confessió tindrà caràcter estatal. (...)”. Tot i això, és obvi que l’Església Catòlica gaudeix d’una posició privilegiada dins el marc econòmic espanyol.
Tres són els privilegis que trobem injustificats:
- L’Església catòlica va rebre l’any 2009 gairebé 6.000 milions d’Euros en subvencions des de les administracions general, autonòmiques i locals per les activitats que realitza. Aquest import equival a la suma de 400 euros anuals del sou de tots els assalariats d’Espanya.
- L’Església catòlica rep cada any uns 150 milions d’Euros procedents de l’IRPF que recapta Hisenda. Per què hi ha només l’opció de fins socials i Església Catòlica?
- L’Església catòlica està exempta de pagar els impostos municipals sobre béns immobles com l’IBI i el ICIO. Es podria acceptar que immobles que no produeixen activitat econòmica lucrativa com temples i residències estiguin exemptes. El que no es pot acceptar és que edificis on sí es lucra l’Església, com els de la cadena COPE, col·legis, universitats, complexes esportius,... no paguin aquests tributs pel simple fet de estar gestionats per l’Església, i d’altres centres que desenvolupen les mateixes activitats sí ho hagin de fer. No pagar aquests impostos els hi suposen més de 750 milions d’Euros anuals d’estalvi.
Discriminació a les dones
Des de fa dècades, les forces d’esquerra han lluitat per la igualtat i la no discriminació entre dones i homes.
A l’àmbit jurídic es va aconseguir grans avenços tant a la II República, on es concedia el dret de vot a les dones, com a la Constitució de 1978 on al seu article 14 es fixa que totes les persones són iguals davant la llei.
A l’àmbit social i econòmic, però, continuem dins en una societat paternalista, on els darrers anys les dones han aconseguit apropar-se als homes, però no s’ha aconseguit una equiparació real.
Des de les administracions públiques s’ha lluitat per aquesta igualtat. És per això que sobta que una institució com l’Església, on les dones estan molt discriminades perquè només poden desenvolupar el paper de monges, el més baix de la jerarquia eclesiàstica, no rebi cap sanció per aquesta conducta.
És indigne per una societat moderna, plural i igualitària, que l’Església rebi finançament estatal i pugui controlar l’educació de molts nens i nenes, mentre sostingui premisses que comportin flagrants injustícies socials.
Educació
A Espanya, els darrers anys, per iniciativa de l’esquerra política i per una majoritària voluntat social, diferents grups tradicionalment marginats per les institucions i denigrats per l’Església, han pogut adquirir drets universals dels quals havien havien estat privats.
Parlem, especialment, dels gais i les lesbianes, que a dia d’avui poden formalitzar legalment una voluntat que sempre havia existit: poden casar-se i formar una família.
També s’ha regularitzat un altra realitat que s’havia d’afrontar d’amagat i amb prejudicis socials i morals: l’avortament. L’Església, que quan parla diu que vetlla pel benestar dels seus fidels, considera l’avortament com un pecat. Però és més, fins i tot promou la no utilització de preservatius! Fixar aquestes postures és no conèixer la realitat actual i provocar situacions no desitjades entre aquells que les duen a terme.
Vinculem la llibertat sexual i el lliure avortament a l’educació, per mostrar els interessos terrenals de l’Església. Quan el Govern d’Espanya va fer aquestes reformes, els catòlics es van oposar, es van manifestar però van acabar per acatar la potestat legislativa dels representants majoritaris de la ciutadania. En canvi, quan es va proposar una reforma educativa on l’Església veies limitat el control que manté sobre una bona part de la xarxa educativa concertada i privada va posar el crit al cel i fins i tot Joseph Ratzinger va instar pública i directament al president espanyol a desdir-se de la seva postura. Fet que va succeir.
El que volem mostrar és que sobre factors ideològics l’Església enten que anirà perdent el control sobre molts anacronismes degut a l’evolució de les societats. Al segle XXI cadascú ha de ser lliure de triar la persona amb la que vol formar una família. O els embarassos no desitjats han de poder ser corregits. Però l’Església sap que el seu poder real està en l’adoctrinament de nens i nenes mitjançant un sistema educatiu configurat sota la seva ideologia. Aquí és on tenen la seva cantera de fidels. I un negoci molt lucratiu.
El fet que l’Església utilitzi l’educació com un instrument que li generi beneficis per sobre de considerar l’educació una eina que generi benestar pel conjunt de la societat, ens fa arribar a la conclusió de que tots els centres educatius religiosos han de ser estrictament privats i no rebre mai cap tipus de subvenció pública ni benefici fiscal, a més d’adequar-se i estar sotmesa a la normativa educativa estatal.
Conclusió
Com a conclusió només ens podem remetre al que sempre ha dit en Joan Herrera sobre la visita de Ratzinger (màxim exponent d’aquesta barroera institució) a Barcelona, i que comportarà una despesa de més de 3 milions d’Euros a l’Ajuntament:
“Que les persones facin el que vulguin, però que les Administracions públiques no sufraguin més enllà dels aspectes de seguretat derivats de la visita.”
Pederàstia
Des de l’any 2001 s’han declarat 14 casos de pederàstia on hi havia involucrats membres de l’Església catòlica d’Espanya. Són centenars a Europa. I milers al món.
La pròpia Església ha reconegut l’existència d’aquestes atrocitats. El fet d’aquestes agressions sexuals a menors d’edat ens repugna sigui qui sigui el seu autor. Però el que ens fastigueja molt més és la impunitat que reben els membres de l’Església catòlica, els quals són emparats per la institució i els seus governants. La gran majoria dels culpables surten impunes dels seus delictes perquè l’Església “compensa” econòmicament a víctimes i famílies que tendeixen a tenir pocs recursos.
Fa ben poc, un cardenal de Roma va dir que aquests fets eren obra del dimoni i no pas de bons cristians, i es va designar un exorcista per a que purgues a aquells cures que havien reconegut cometre pederàstia. No creiem que sigui una bona solució.
Finançament
L’article 16.3 de la Constitució Espanyola de 1978, indica que “Cap confessió tindrà caràcter estatal. (...)”. Tot i això, és obvi que l’Església Catòlica gaudeix d’una posició privilegiada dins el marc econòmic espanyol.
Tres són els privilegis que trobem injustificats:
- L’Església catòlica va rebre l’any 2009 gairebé 6.000 milions d’Euros en subvencions des de les administracions general, autonòmiques i locals per les activitats que realitza. Aquest import equival a la suma de 400 euros anuals del sou de tots els assalariats d’Espanya.
- L’Església catòlica rep cada any uns 150 milions d’Euros procedents de l’IRPF que recapta Hisenda. Per què hi ha només l’opció de fins socials i Església Catòlica?
- L’Església catòlica està exempta de pagar els impostos municipals sobre béns immobles com l’IBI i el ICIO. Es podria acceptar que immobles que no produeixen activitat econòmica lucrativa com temples i residències estiguin exemptes. El que no es pot acceptar és que edificis on sí es lucra l’Església, com els de la cadena COPE, col·legis, universitats, complexes esportius,... no paguin aquests tributs pel simple fet de estar gestionats per l’Església, i d’altres centres que desenvolupen les mateixes activitats sí ho hagin de fer. No pagar aquests impostos els hi suposen més de 750 milions d’Euros anuals d’estalvi.
Discriminació a les dones
Des de fa dècades, les forces d’esquerra han lluitat per la igualtat i la no discriminació entre dones i homes.
A l’àmbit jurídic es va aconseguir grans avenços tant a la II República, on es concedia el dret de vot a les dones, com a la Constitució de 1978 on al seu article 14 es fixa que totes les persones són iguals davant la llei.
A l’àmbit social i econòmic, però, continuem dins en una societat paternalista, on els darrers anys les dones han aconseguit apropar-se als homes, però no s’ha aconseguit una equiparació real.
Des de les administracions públiques s’ha lluitat per aquesta igualtat. És per això que sobta que una institució com l’Església, on les dones estan molt discriminades perquè només poden desenvolupar el paper de monges, el més baix de la jerarquia eclesiàstica, no rebi cap sanció per aquesta conducta.
És indigne per una societat moderna, plural i igualitària, que l’Església rebi finançament estatal i pugui controlar l’educació de molts nens i nenes, mentre sostingui premisses que comportin flagrants injustícies socials.
Educació
A Espanya, els darrers anys, per iniciativa de l’esquerra política i per una majoritària voluntat social, diferents grups tradicionalment marginats per les institucions i denigrats per l’Església, han pogut adquirir drets universals dels quals havien havien estat privats.
Parlem, especialment, dels gais i les lesbianes, que a dia d’avui poden formalitzar legalment una voluntat que sempre havia existit: poden casar-se i formar una família.
També s’ha regularitzat un altra realitat que s’havia d’afrontar d’amagat i amb prejudicis socials i morals: l’avortament. L’Església, que quan parla diu que vetlla pel benestar dels seus fidels, considera l’avortament com un pecat. Però és més, fins i tot promou la no utilització de preservatius! Fixar aquestes postures és no conèixer la realitat actual i provocar situacions no desitjades entre aquells que les duen a terme.
Vinculem la llibertat sexual i el lliure avortament a l’educació, per mostrar els interessos terrenals de l’Església. Quan el Govern d’Espanya va fer aquestes reformes, els catòlics es van oposar, es van manifestar però van acabar per acatar la potestat legislativa dels representants majoritaris de la ciutadania. En canvi, quan es va proposar una reforma educativa on l’Església veies limitat el control que manté sobre una bona part de la xarxa educativa concertada i privada va posar el crit al cel i fins i tot Joseph Ratzinger va instar pública i directament al president espanyol a desdir-se de la seva postura. Fet que va succeir.
El que volem mostrar és que sobre factors ideològics l’Església enten que anirà perdent el control sobre molts anacronismes degut a l’evolució de les societats. Al segle XXI cadascú ha de ser lliure de triar la persona amb la que vol formar una família. O els embarassos no desitjats han de poder ser corregits. Però l’Església sap que el seu poder real està en l’adoctrinament de nens i nenes mitjançant un sistema educatiu configurat sota la seva ideologia. Aquí és on tenen la seva cantera de fidels. I un negoci molt lucratiu.
El fet que l’Església utilitzi l’educació com un instrument que li generi beneficis per sobre de considerar l’educació una eina que generi benestar pel conjunt de la societat, ens fa arribar a la conclusió de que tots els centres educatius religiosos han de ser estrictament privats i no rebre mai cap tipus de subvenció pública ni benefici fiscal, a més d’adequar-se i estar sotmesa a la normativa educativa estatal.
Conclusió
Com a conclusió només ens podem remetre al que sempre ha dit en Joan Herrera sobre la visita de Ratzinger (màxim exponent d’aquesta barroera institució) a Barcelona, i que comportarà una despesa de més de 3 milions d’Euros a l’Ajuntament:
“Que les persones facin el que vulguin, però que les Administracions públiques no sufraguin més enllà dels aspectes de seguretat derivats de la visita.”
