El mercat de treball espanyol... o com arruïnar la vida de la gent

Sempre hem escoltat el discurs de que les dones, els joves, els majors de 45 anys i els immigrants tenen problemes en el mercat de treball. Agafant el conjunt de la gent treballadora i restant-li els col·lectius mencionats ens queda que només els homes espanyols d’entre 30 i 45 anys tenen estabilitat laboral. I en període de crisis econòmica, ni aquests.

No és difícil arribar a la conclusió de que alguna cosa falla en el sistema. La insatisfacció social és massa elevada com per seguir mantenint el mateix model. I més, quan prop de nosaltres hi ha models de treball més eficients. Les comparacions sempre són odioses... per a aquells que surten perdent. Espanya és el país de la UE-15 (la potent econòmicament) amb més accidentalitat laboral, amb més baixes laborals, amb més baixes de llarga durada, amb més temporalitat, amb un ratio salari mínim/PIB més baix, etc. No guanyarem Eurovisión ni l’Eurocopa, però tenim un munt de rècords.

El problema és que ara estem iniciant una crisis econòmica que durarà almenys un parell d’anys. Aquesta crisis erosiona encara més un mercat de treball ja dèbil per sí mateix. La premissa capitalista sempre es compleix: privatitzar els beneficis i socialitzar les crisis. Sempre es veuen afectats els més indefensos. És aleshores quan l’Estat ha d’actuar a través de polítiques públiques que afavoreixin la cohesió social. Però l’actuar govern de Zapatero només actua en favor del gran capital, i Solbes està disposat a finançar les grans fortunes i abandonar a la seva sort al més necessitats. Amb la polítiques de xecs la redistribució de la riquesa és impossible.

La solució passa per polítiques actives d’ocupació: invertir en educació, formació contínua i aplicar la normativa legal vigent en matèria laboral. Avui sempre estem a temps, però són coses lògiques que s’haurien d’haver fet fa anys. A l’igual que la repensar els sectors industrials no estratègics, la reconversió de la indústria bàsica, pagar les hores extres al sector serveis, compactar les jornades laborals o tenir un sou mínim ajustat a la riquesa que genera el país. Ni PP ni PSOE estan per la labor, aquesta és la gran tragèdia.
El futur és negre. Com ho ha estat el passat.

El finançament de Catalunya: una altra mentida de Zapatero

A l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 s’estableix la bilateralitat entre govern central i Generalitat com a sistema de negociació del sistema de finançament de Catalunya.

El PSOE i el PSC posen el crit al cel quan el PP porta davant del Tribunal Constitucional l’Estatut. I està molt bé això, perquè el PP fa demagògia amb tot allò relacionat amb Catalunya. El problema està en que el PSOE no compleix l’Estatut. El no desplegament de la màxima norma catalana és tan o més perjudicial que impugnar-la davant el Constitucional. I, per tant, la demagògia del PSOE vers Catalunya s’aproxima a l’infinit.

Els fets són que aquesta darrera setmana el PSOE ha tractat de canviar la forma de negociació del sistema de finançament, oblidant-se de la bilateralitat i muntant un fòrum de president autonòmics socialistes, per tal d’ofegar la veu de Catalunya i diluir les demandes del govern d’entesa de la Generalitat.

La veritat és que Catalunya veu limitat el seu desenvolupament econòmic degut al perjudici generat pel sistema de finançament autonòmic, tal i com demostren les balances fiscals.

Què són les balances fiscals? L’acció del sector públic central origina fluxos fiscals entre comunitats autònomes en la mesura en que els impostos i despeses públics es distribueixen territorialment; les balances fiscals són les que calculen aquests fluxos. D’aquesta manera, el saldo de la balança fiscal a una CCAA s’obté com la diferència entre els beneficis o pagaments derivats de la despesa que el sector públic central realitza en aquesta comunitat i el volum d’ingressos sostrets d’aquesta regió per a finançar el conjunt de la despesa pública.

Tal i com reflexa la taula, entre 1986 i 2001, Catalunya de mitja va donar al govern central el 7’75% de la riquesa que va generar a canvi de res. És una xifra massa elevada com per anomenar-la solidaritat. Les dades de 2001 fins ara són més abundats, però hi ha un debat en com calcular-les. Només direm que la Fundació Josep Irla situa aquest dèficit en 21.000 M€ l’any 2007.

El PSOE va rebre molts vots a través del PSC de ciutadans catalans que confiaven en la seva promesa de solventar en part aquesta situació discriminatòria. Discriminatòria perquè Catalunya i Balears perden molts recursos mentre Euskadi i Navarra no participen en aquesta “solidaritat”. Però un cop guanyades les eleccions el PSOE s’oblida de part de les seves promeses, i sembla que fan més cas al senyor Manuel Chaves que no pas a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

M. Iceta vs E. Maragall: la indefinició dels socialistes de Catalunya

Fa pocs dies, en una conferència de premsa davant els periodistes, vam poder observar els dos postulats que rondinen per dins del PSC pel que fa les seves relacions amb el PSOE.

Ernest Maragall defensava l’autonomia del PSC, argumentant que una posició pròpia i catalanista en els temes que es tracten a Madrid faria retornar al PSC als seus orígens, alhora que captaria el vot d’una major part de l’electorat. I va ser aquest punt el més rellevant, ja que implícitament venia a dir que si PSOE i PSC són la mateixa marca, a les eleccions autonòmiques no hi ha incentius per votar als socialistes. Això afavoreix l’abstenció o el vot a d’altres partits.

Miquel Iceta, no va trigar a recriminar a Ernest Maragall les seves declaracions. Posant-se molt a la defensiva, el viceprimer secretari dels socialistes catalans va recórrer al pujolisme per dir això no toca. El més greu és que Iceta va assegurar que si el PSC tingués grup propi al Congrés estaria incorrent en un frau de llei, ja que molts electors es donarien per enganyats.

Doncs bé, l’estafa del PSC passa per fer vendre’s com un partit catalanista quan potser només és un partit pseudocatalà, perquè gran part de la seva direcció refusa prendre decisions al carrer Nicaragua i només es dediquen a venerar les ordres que arriben del carrer Ferraz. Castells i E. Maragall ho passen malament quan veuen com Iceta, Chacón, de Madre, Zaragoza o Corbacho treballen per a Zapatero i no pas per a Catalunya.

Catalunya necessita un PSC catalanista per sí mateix. El mèrit d’ICV i ERC és solucionar part d’aquesta mancança al govern d’entesa de la Generalitat.

Carrils bici a Cerdanyola

En el programa electoral d’ICV Cerdanyola a les eleccions municipals es deia:
“Cerdanyola es dotarà de carrils bici en les vies on la intensitat i la perillositat del trànsit requereixen d’un itinerari reservat i protegit per a les bicicletes. Aquest és el cas de l’accés nord, les rondes de la ciutat, les connexions amb la UAB i amb la resta de localitats de l’entorn.”

Aquesta és una proposta valenta i que recolza la mobilitat sostenible. Cal recordar que la peatonalització dels carrers cèntrics i la pacificació del trànsit ja són un incentiu a circular amb bicicleta. Però és hora de racionalitzar els carrils bici i d’incorporar algunes infrastructures bàsiques com els estacionaments propis de bicicletes.

Els carrils bici són una eina clau en la concepció de mobilitat de Joves d’Esquerra Verda. Per això encomiem a l’Ajuntament de Cerdanyola ha realitzar una inversió econòmica destinada específicament als carrils bici el pròxim exercici econòmic de 2009. Estem segurs que assumiran aquest compromís.

Pel que fa al sistema de bicing, la sostenibilitat d’aquest sistema (fora de Barcelona ciutat) passa per la mancomunació del servei. És a dir, resultaria ineficient que cada municipi de l’àrea metropolitana tingues el seu propi sistema de bicing, ja que d’això no resultaria un sistema ordenat. L’alta mobilitat dels ciutadans de l’àrea metropolitana i la proximitat de les ciutats convida a establir una gestió municipal coordinada per maximitzar la qualitat i benefici social del servei.

Cal una xarxa racional de carrils bici tant intermunicipal com intramunicipal.

República i nomenclàtor a Cerdanyola

Les JSC de Cerdanyola van presentar una moció al ple de l’ajuntament en que es proposava donar el nom de II República a un carrer del nostre poble. La proposta va quedar sobre la taula.

Posteriorment, en Javi Montes, membre destacat de les JSC cerdanyolenques ha criticat durament la formació d’ICV i el seu portaveu municipal, perquè el ple no va aprovar la moció presentada. Montes, en un article al seu blog, posava en dubte el republicanisme d’ICV, i justificava que no hagués recolzat la seva proposta degut a la composició de l’equip de govern municipal (ICV-EUiA + CiU).

Des de Joves d’Esquerra Verda volem expressar que la nostra formació recolza que l’Estat espanyol sigui una República Federal on Catalunya tingui plena autonomia. És un dels nostres objectius fonamentals, i adrecem bona part de les nostres accions a la seva consecució.
En tant això, ens agradaria que l’actual plaça de Sant Ramon passi a anomenar-se plaça de la República, nom que tingué durant la vigència de la II República Espanyola a la dècada dels anys 30 del segle XX.

És més, sent maximalistes, ens agradaria que per defensar la laïcitat de l’Estat, algun dia es revisessin els excessius noms de sants i santes que hi ha a la ciutat. Ja que entrem en el nomenclàtor ens fiquem bé. Recordar que el laïcisme és un valor republicà. O ajustar el nom d’homes i de dones presents als carrers, factor que es troba molt desequilibrat.

JEV Cerdanyola recolza donar-li el nom de la República a un carrer o plaça destacat de la ciutat, abans que anomenar-lo de la II República. Perquè aquest inclou valors ideològics més grans, representa experiències passades i propostes de futur, i identifica tant a Catalunya com a Espanya.