28 nov 2008

MARAGALL: AQUESTA LLEI D'EDUCACIÓ NO L'ESCRIGUIS AMB LA DRETA


Avuí ha sigut la presentació de la campanya sobre la nova llei d'educació de Catalunya.

Des de JEV iniciem la campanya sota quatre grans eixos que reclamen “una escola laica, un bon finançament per sobre del 6% del PIB, que l’escola concertada tingui els mateixos deures i l’ensenyament en català com a dret de tothom”.

Des de Joves d'esquerra Verda, tal i com ha remarcat la coordinadora nacional, Janet sanz, volem exigir al conseller d’Educació, Ernest Maragall, que la llei no giri cap a la dreta, ja que es tracta d’una llei de país pactada al Parlament però que ha de ser consensuada amb tota la comunitat educativa que cal escoltar i tenir en compte les seves reivindicacions.
La presentació també ha contat amb l'assistència de la portaveu parlamentària Dolors Camats.
Segons Camats, “cal que la llei sigui més valenta i estableixi clarament els requisits que han de complir les escoles per poder rebre finançament públic”. “Actualment no hi ha garanties que el Govern ho pugui controlar i per això li demanem a Ernest Maragall que torni als posicionaments inicials del Pacte”, ha remarcat.
La delegació de JEV de Cerdanyola també ha estat present a la presentació

7 nov 2008

http://contralacrisi.cat/


En aquest portal web, la gent d'Iniciativa per Catalunya Verds i Joves d'Esquerra Verda mostrem les nostres propostes per afrontar l'actual crisi.

Fes-li una ullada!

L’Àrea Residencial Estratègica de Cerdanyola sí és necessària

Les Àrees Residencials Estratègiques (ARE) són una iniciativa de la Generalitat de Catalunya per fomentar la construcció d’habitatges. El principal benefici que aporten és que una part significativa d’aquests nous edificis són de caràcter protegit i social.

La Generalitat de Catalunya va acordar fixar com ARE a Cerdanyola la zona que actualment ocupa el camp de futbol i terrenys annexos a la zona alta del carrer Sant Ramón, a tocar del Parc Tecnològic. Aquest ARE preveu que les alçades dels edificis seran d’entre 3 i 8 plantes, amb una mitjana de 6. Però, una adequada amplada dels carrers facilitaria la vertebració de l’ARE amb la resta de la ciutat.

El principal benefici per a la ciutadania de Cerdanyola seria:
- No es perden zones verdes.
- L’ajuntament ingressaria 40 milions en plusvàlues, que es destinarien a noves inversions a la ciutat sense haver d’incrementar la pressió fiscal.
- Més de 400 habitatges protegits.
- Generació d’equipaments públics en una zona on manquen (biblioteca, residència per a la gent gran, escola bressol,...)
- Transformar el parc de Flor de Maig en una gran zona verda.

I els costos? Uns 12 milions d’Euros en concepte d’expropiacions als privats de la zona verda de Flor de Maig i pel soterrament de les línies d’alta tensió. Amb l’ARE els ciutadans no pagaran res. Sense l’ARE també es faran aquestes actuacions que hauran de ser finançades pel conjunt de ciutadans de Cerdanyola.

D’aquesta manera, tant des de la vessant urbanística, política, social i econòmica l’ARE milloraria la situació actual de Cerdanyola. I des de la perspectiva dels joves, a l’incrementar els habitatges socials de la ciutat s’estaria donant resposta a una de les nostres reivindicacions: tenir possibilitats d’emancipació.

13 oct 2008

12 d'octubre: No volem formar part d'aquesta Espanya

Avui no hi ha res a celebrar. Un país arcaic celebra que el 1492 Cristòfor Colom va descobir Amèrica i va iniciar l'era de l'Imperio Español. Sí, aquell 12 d'octubre de 1492 Colom va tocar terra amb les seves tres naus a l'illa de Guanaharaní, que actualment pertany a l'Estat de Bahames. Resulta molt ximple dir que va descobrir el nou món quan en aquest ja van habitar grans civilitzacions com la Maia, l'Inca i l'Asteca, per exemple.

Però l'Espanya actual és així. I per això treu les seves tropes militars pels carrers de la capital de l'imperi, Madrid. Un acte tant inútil com dantesc. Avui podem veure els elements repressors de l'Estat. Per sort pels ciutadans de Catalunya, aquest només fan una desfilada cada any al l'Estat on habitem, però per desgràcia per afgans, kosovars o libanesos patrullen els carrers dels seus Estats.

L'imperi espanyol va generar un gran greuge a Llatinoamèrica. Els seus ciutadans encara pateixen l'espoli i el genocidi que van patir. A més de la discriminació quan arriben a determinades zones de l'Estat espanyol en busca de noves oportunitats.

No volem formar part d'un Estat on la seva festa nacional només es celebrada per militars, monarques i ultra feixistes.

Volem República i Federalisme. Dignitat i justícia. Igualtat i prosperitat.

IX Assemblea Nacional de Joves d'Esquerra Verda



Els propers 25 i 26 d'octubre es celebra a Sant Boi de Llobregat la IX Assemblea Nacional de Joves d'Esquerra Verda. L'objectiu d'aquesta assemblea és triar els nous coordinadors nacionals. Els actuals coordinadors, la Laia Ortiz i en David Cid no continuaran al seu càrrec en busca de nous reptes polítics, i, per tant, JEV tindrà nous coordinadors.

D'altra banda, s'escolliran els nous consellers nacionals i l'equip coordinador nacional, màxim òrgans representatius de l'organització. En ells està assegurada la presència de membres de JEV Cerdanyola.

Cal destacar que els documents de treball d'aquesta Assemblea que es realitza biannualment, incorporen tant la situació actual de JEV, els seus horitzons de futur i un balanç de gestió. Valors com la igualtat, l'ecologisme, el dret al treball i retribucions dignes, l'emancipació, la qüestió nacional i el republicanisme són i seran l'eix vertebral de la nostra organització juvenil.

Davant la crisi i la inestabilitat, treball digne i de qualitat. I sempre: feminisme, igualtat, ecologisme i pacifisme. Joves d'Esquerra Verda és una organització nacional juvenil de referència i de ben segur que ho continuarà sent els propers anys.

Joves d'Esquerra Verda de Cerdanyola del Vallès.
cerdanyola@jovesesquerraverda.org

23 jul 2008

L’ hipocresia del PSOE, el silenci del PSC i les escoles bressol a Cerdanyola.

Des de fa temps el PSC de Cerdanyola critica l’equip de govern de la ciutat per la seva gestió de les escoles bressol. Deixant de banda la rocambolesca història dels convenis entre l’ajuntament i les direccions dels centres concertats, el que pretenem des de JEV és evidenciar que la política de xecs del Partido Socialista Obrero Español ha anat en contra dels interessos dels pares i mares de Cerdanyola que volen portar als seus fills a aquests centres educatius.

I no ho farem amb argumentacions teòriques, sinó que utilitzarem la calculadora i el fredor de les xifres.

D’aquesta ajuda se’n poden beneficiar els pares i mares de nadons nascuts a partir del 3 de juliol de 2007. Ho comptabilitzarem com un any. Aquest ajut és per un import de 2.500 €. Cerdanyola té una taxa de natalitat del 10,2 per mil. Formulem:

57.758 (habitants) X 0,0102 (taxa de natalitat del 10,2 per mil habitants) = 589 naixements.

589 naixements X 2.500 € = 1.472.500 €

Quantes places d’escola bressol es podrien fer a Cerdanyola amb 1’5 milions d’€ l’any? Suposem que algunes. De ben segur que l’educació infantil podria ser gratuïta, universal i pública almenys entre els 1 i 3 anys.

El PSOE amb la seva política de xecs està generant uns costos d’oportunitat elevats, que es podrien invertir en serveis socials. Està fent una política de dretes.

El PSC calla i no recrimina aquests tipus de polítiques. Es limita a assumir les ordres de partit per sobre dels interessos dels ciutadans de Catalunya.

El PSC de Cerdanyola critica la gestió feta per l’Ajuntament entorn de les escoles bressol concertades. L’Ajuntament de Cerdanyola liderat per ICV-EUiA ha assumit uns costos elevats per mantenir el nombre de places existents, i ja estan projectades dues noves escoles bressol municipals. Potser haurien de demanar als seus companys de partit Zapatero i Montilla la universalitat i gratuïtat de les escoles bressol.

Els municipis de Catalunya tenen una necessitat de despesa més elevada que la seva capacitat d’ingressos. Són deficitaris i depenen de les subvencions d’administracions superiors. Fins que les Administracions central i autonòmiques no transfereixin als municipis les fonts de finançament necessàries per ser autosuficients, els ajuntaments les passaran magres. Autonomia i corresponsabilitat fiscal és la fórmula adient.

Si preguntem als pares i mares si prefereixen 2.500€ al moment del neixement d'un fill o tenir escoles bressol públiques gratuïtes i de qualitat des d'1 als 3 anys... que escollirien?
Des de JEV defensem aquesta universalitat i gratuïtat, i critiquem el PSOE tenint els recursos necessaris no l'hagi portat a terme. I que el PSC hagi callat.
ICV reivindica des de fa anys que l'Estat se'n faci càrrec d'aquesta prestació social necessària i bàsica.
Apostem per l'esquerra verda, l'esquerra de debò.

------------------------------------------------------------------------------------------------
Taxa de natalitat per mil habitants a Cerdanyola del Vallès: 10,2. Font: IDESCAT.
http://www.idescat.cat/territ/BasicTerr?TC=3&V0=1&PDF=FALSE&V1=08266&VOK=Confirmar#T3


Població de Cerdanyola: 57.758. Font: Municat.
http://www10.gencat.net/pls/municat/mun_p01.dad_ens?via=0&cod=0826650006&err=0

23 de juliol


El 23 de juliol de 1936, 5 dies desprès de la sublevació feixista contra el govern democràtic de la república es fundà el PSUC a partir de la fusió de la USC, la FC del PSOE, el PCC i el PCP.

Història del PSUC a la web PSUC.cat, i a la wiki en català i en castellà.


15 jul 2008

Trobada d'estiu de Joves d'Esquerra Verda

Els passats 12 i 13 de juliol va tenir lloc la tradicional trobada d’estiu de Joves d’Esquerra Verda al municipi de Gualba, al Vallès Oriental.

Per primera vegada, una trobada d’estiu es batejava amb el nom d’una persona, en aquest cas, per commemorar a Miguel Núnez, reconegut lluitador per les llibertats als anys 30 per la qual cosa va ser represaliat pel franquisme. Una comitiva de JEV el va visitar a la residència on viu actualment i van parlar tant de la lluita desenvolupada per Miguel com de la situació actual. Miguel Núnez va considerar un gran honor que es possés el seu nom a la trobada, i va recomanar que cada any es recordi a personatges significatius de les reivindicacions juvenils.

La temàtica de la trobada va girar entorn del model d’Estat del Benestar davant el canvi de cicle econòmic. Entre els ponents convidats van destacar: Joan Saura (President d’ICV), Quim Brugué (Doctor en Ciència Política a la UAB), Marc Rius (Director General de Participació Ciutadana de la Generalitat de Catalunya) i Joan Coscubiela (Secretari General de CCOO a Catalunya).

Un fet a destacar va ser la participació de prop de 120 joves a la trobada. Els territoris més representats van ser el Vallès Occidental, Barcelonès i Baix Llobregat. També s’ha de fer referència a la diversitat de les procedències dels assistents, els quals van venir des del País València, les Illes Balears, Andorra, Múrcia, Madrid, Euskadi, Grècia o Àustria. Entre aquests joves ecosocialistes trobem membres del Parlament de Catalunya, del Parlament del País Valencià i un bon grapat de regidors.

Quatre dels assistents a la trobada vam ser de Cerdanyola, on cal destacar la notable participació de Jesús Hernàndez, el qual va dirigir dissabte un taller sobre economia i treball i diumenge va ser el moderador a la xerrada feta per Joan Coscubiela i Marc Rius.

29 jun 2008

BOLÍVIA, procés cap a la segona independència.

El proper dimarts 1 de Juliol es realitza un acte a Cerdanyola parlar sobre la situació actual a l'estat Bolivià i les pressions d'alguns sectors aligàrquics per desestabilitzar el govern democràtic.

Informació de l'acte:

DIA: DIMARTS, 1 DE JULIOL DE 2008

HORA: 19:00
LLOC: ATENEU DE CERDANYOLA (SALA 20)



20 jun 2008

Joves d’Esquerra Verda i Alternativa Jove de Cerdanyola es posicionen contra l’ampliació de la jornada de treball

Joves d’Esquerda Verda i Alternativa Jove rebutgem la decisió Consell de la UE d’ampliar a 60 hores la jornada de treball o 65 en alguns casos com els dels metges. El passat 10 de juny els ministres de treball de l’Europa dels vint-i-set van aprovar la modificació de la Directiva 2003/88/CE sobre temps de treball, promoguda pels governs de França, Itàlia, Gran Bretanya i Alemanya amb l’abstenció del govern espanyol. Això suposa un retrocés inacceptable en un dels avenços laborals i socials més importants del segle XX: la jornada laboral de 40 hores.

Recordem que a Cerdanyola el 84% de la població activa ocupada són assalariats i assalariades, que veuran com la negociació col·lectiva de la jornada queda dinamitada i substituïda per una negociació directa amb l’empresari, deixant encara amb més inferioritat de condicions als treballadors i treballadores, cosa que suposarà a la pràctica que l’empresari escollirà lliurement la jornada. La gran majoria de la ciutadania, per tant, pot quedar perjudicada per una decisió que només vetlla pels interessos dels poderosos. És per això que el grup d’ICV-EUiA vehicularà una moció elaborada per JEV i AJ en la que es “lamenta la decisió presa pel Consell de la UE, i la decisió del govern espanyol de no votar-hi en contra”. Per tot plegat, esperem tenir un alt grau de consens en la proposta, i desitgem que sigui aprovada per unanimitat.

Hem de recordar que perquè la mesura de modificació de la directiva s’aprovi definitivament ha de ser aprovada pel Parlament Europeu, en el qual els conservadors i liberals tenen majoria. És per això que al text de la moció s’insta als “eurodiputats i eurodiputades a votar en contra de la mesura”, amb la voluntat de frenar l’entrada en vigor de la directiva, malgrat que som conscients de la dificultat que així sigui.

Aquest és el text íntegre de la moció:

PROPOSTA DE MOCIÓ EN RELACIÓ A LA DECISIÓ DEL CONSELL DE LA UE D’AMPLIAR LA JORNADA LABORAL A 65 HORES SETMANALS

La decisió d’ampliar la jornada laboral fins a 65 hores setmanals, acord al que van arribar el passat 10 de juny els ministres de treball de l’Europa dels vint-i-set modificant la Directiva 2003/88/CE sobre temps de treball, suposa un greu atac als drets dels treballadors i les treballadores i un retrocés en una de les conquestes socials més importants del segle XX: la jornada laboral de 8 hores reconeguda per la OIT des de 1917. Malgrat que les decisions de la UE puguin semblar llunyanes, l’aprovació de la directiva afectaria directament a la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes de Cerdanyola, ja que obriria les portes a les jornades abusives i dificultaria encara més la conciliació de la vida personal i laboral, un dels problemes principals de la ciutadania de la ciutat i del país.

La dreta conservadora europea pretén deixar a mans dels treballadors/es la negociació de les condicions de treball amb negociació directa amb l’empresari sota el pretext de la llibertat individual cosa que suposaria desregular el mercat laboral, dinamitant els processos de negociació col·lectiva, deixant en condicions d’inferioritat als assalariats i assalariades. És inconcebible que per superar les pressions d’opt out del govern britànic la minoria acabi imposant els seus criteris liberals a la resta d’estats.

Lamentem que aquesta situació ve produïda pel joc de majories en els governs europeus, amb la influència creixent de la dreta europea de la mà de Berlusconi, Brown, Merkel i Sarkozy en la presa de decisions de la UE. Propostes com la directiva Bolkestein, la Directiva relativa a la condicions de treball dels treballadors cedits per empreses de treball temporal (ETT) o aquesta ampliació dels temps de treball són retrocessos socials inacceptables. A més, la manca de diàleg social mostra la feblesa dels mecanismes democràtics en la presa de decisions de la UE, que està portant a un desprestigi de les institucions comunitàries davant les organitzacions sindicals, els agents socials i la ciutadania en general.

La proposta del Consell de la UE haurà de tornar al Parlament Europeu per a ser debatuda.

És per això que:

Els grups municipals de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès lamentem la decisió presa pel Consell de la UE, i la decisió del govern espanyol de no votar-hi en contra.

Els grups municipals de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès instem als eurodiputats i eurodiputades a votar en contra de la mesura, i confiem en que es pugui aturar aquesta directiva aberrant que si finalment s’acaba aprovant, serà el pitjor retrocés en drets socials que patirà la UE des que es va constituir.


Més info:

Web nacional de Joves

Web nacional d'ICV

11 jun 2008

Vaga de transportistes i les contradiccions de ser autònom

Els transportistes han convocat una vaga degut a l’increment del preu del combustible. Aquest tancament patronal ha estat impulsat especialment pels camioners autònoms, mentre que la gran patronal del sector del transport encara no ha recolzat (explícitament) l’aturada.

Si hi ha un grup social caracteritzat per conservador i liberal en la seva ideologia aquest és el dels autònoms. Camioners, pescadors, taxistes, agricultors, etc. són, en general, votants de dretes i demanen menys impostos i menys Estat. No obstant això, quan cauen els seus beneficis reclamen ajudes i subvencions del Papà Estat. Per exemple, els agricultors propietaris de les terres i ramaders poden continuar produint gràcies a les subvencions que reben de la Unió Europea, ja que sense aquestes ajudes directes i indirectes no podrien competir amb els costos de producció dels agricultors i ramaders de països en vies de desenvolupament.

El passat diumenge 8 de juny, en el programa Hora 25 de la Cadena Ser es van escoltar les reivindiacions d’un grup de transportistes que formaven un piquet. Demanaven unes tarifes mínimes per llei, subvencions i/o baixades d’impostos sobre els carburants. A la vegada insultaven a Zapatero perquè en la recent reunió de la OMC havia promès 500 milions d’Euros per pal·liar la crisis alimentària als països més pobres del planeta, argumentant que era el seus diners recaptats amb els seus impostos.

Aquests mateixos agricultors i ramaders també demanen aranzels per impedir l’entrada de productes estrangers, però exigeixen que l’Estat subvencioni la benzina, la qual també s’obté del mercat internacional. Però quan els treballadors assalariats es manifesten, els transportistes i taxistes són els primers en reclamar a la policia per tal de que deixin lliure la via pública. Però cap piquet de treballadors és tan violent com els protagonitzats pels transportistes.

Les grans contradiccions d’aquest col·lectiu sorgeixen de la seva doble condició: són a la vegada empresaris i treballadors. Això sí, petits empresaris, el que fa que l’única forma de sobreviure en el mercat sigui l’explotació de la seva força de treball per ells mateixos. Potser no hi ha una manera més eficaç d’alineació capitalista que la que s’aconsegueix amb aquest tipus de subcontractació. L’empresari ja no necessita vigilar al treballador per a que aquest produeixi, ja que al estar relacionats directament els seus ingressos amb la producció, el treballador es converteix en presoner i carceller a la vegada.

A més, l’empresari s’estalvia un bon diner, ja que a un treballador assalariat li ha de pagar les càrregues socials, mentre que el treballador autònom ha de pagar la Seguretat Social de la seva butxaca, pel que sempre tendeix a la cotització més baixa i per tant rep unes prestacions clarament insuficients.

Igualment, tot i comptar la majoria d’ells amb un sistema fiscal amb una menor càrrega impositiva que la resta de treballadors (IRPF per mòduls), el fet de ser ells mateixos els que hagin de pagar directament a Hisenda en comptes de que aquesta quantitat ja sigui descomptada per l’empresari, no fa més que exacerbar el seu pensament liberal.

Dos són les conclusions que podem obtenir d’aquestes protestes. La primera, que mentre que el sistema econòmic social permeti l’existència d’aquest tipus de treballadors, les classes dominants tindran un gran aliat en ells. La segona, que la dreta o els liberals no volen menys Estat, sinó un Estat encara més servil als seus interessos privats.

D’altra banda, avui mateix el secretari general de Comissions Obreres, José María Fidalgo, ha declarat avui que l’aturada dels transportistes no és una vaga sinó un tancament patronal, ja que els treballadors que estan treballant són autopatrons, i ha assegurat que aquesta és una pràctica il·legal en l’ordenament jurídic espanyol. A més, ha assegurat que la petició d’aplicar una tarifa mínima al servei ofert pels transportistes és impossible perquè no ho permet la legislació europea. Ha rebutjat variar la fiscalitat dels carburants ja que cal mantenir les obligacions de les administracions públiques amb tots els ciutadans.

Aquesta vaga és il·legal. Els transportistes pretenen que amb els diners de tots els contribuents se’ls subvencioni només a ells en un problema que afecta a tots els ciutadans. És més, la manera de reivindicar-se es basa en menysprear els drets de la resta de ciutadans i treballadors de l’Estat espanyol, així com amenaçar o agredir als que no estiguin d’acord amb la vaga. Quan van veure que gran part del seu gremi i de la societat no estava d’acord amb l’aturada, van començar a recriminar l’actuació del Govern central i dels Govern autonòmics.

El dret a vaga és un dret inherent als treballadors. Però amb aquest tipus d’actuacions dels transportistes s’agredeix aquest dret fonamental. Per desgràcia el transport és un mercat liberalitzat i de lliure competència dins la UE, de tal manera que els transportistes hauran d’incrementar el preu dels seus serveis o tancar si no poden suportar els preus de mercat. Benvinguts al capitalisme.

10 jun 2008

Apostem per l'Esquerra Verda

Aquí us presentem un artícle publicat a Le Monde el 25 de maig de 2008.
LA CRISIS NO ES FRUTO DEL AZAR
Esta crisis financiera no es el fruto del azar. No era imposible de prever, como pretenden hoy altos responsables del mundo de las finanzas y de la política. La voz de alarma ya había sido dada hace varios años, por personalidades de reconocido prestigio. La crisis supone de facto el fracaso de los mercados poco o mal regulados, y nos muestra una vez más que éstos no son capaces de autorregularse. También nos recuerda que las enormes desigualdades de rentas no dejan de crecer en nuestras sociedades y generan importantes dudas sobre nuestra capacidad de implicarnos en un diálogo creíble con las naciones en desarrollo en lo que concierne a los grandes desafíos mundiales.
Los mercados financieros se han vuelto cada vez más opacos y la identificación de quienes soportan y evalúan los riesgos se revela como un desafío titánico. El sector bancario, poco o nada regulado, no ha hecho si no crecer en el curso de los veinte últimos años. Los grandes bancos participaron en un juego de "creación y distribución" de productos financieros extremadamente complejos, y se embarcaron en la venta, bajo un embalaje bastante dudoso, de productos financieros vinculadas a préstamos inmobiliarios de alto riesgo. Regímenes de primas inadecuadas, una visión demasiado cortoplacista, y evidentes conflictos de interés fomentaron transacciones especulativas.
Los préstamos hipotecarios de baja calidad, basados en la idea irracional de que los precios de los bienes inmuebles continuarían aumentando sin cesar, permitiendo así rembolsar la deuda contraída, son sólo los síntomas de una crisis más amplia en materia de gobernanza financiera y de prácticas comerciales. Las tres agencias más grandes de valoración de riesgos en el mundo evaluaron que estos productos financieros estaban relativamente exentos de riesgo. Un banco de inversión ganó mil millones de dólares especulando a la baja con las hipotecas subprimes que fueron vendidas a sus clientes ¡Es el resumen más elocuente de la pérdida de toda ética en el mundo de los negocios!
Habíamos sido advertidos de los peligros de esta situación. Alexander Lamfalussy y el Comité de Sabios, en un informe sobre los mercados de los valores europeos en el año 2001, subrayaron la relación entre la eficacia aparente de estos mercados y el precio que hay que pagar en materia de estabilidad financiera. Pablo Volker, hace algunos años, ya había expresado su inquietud. Paul Krugman también llamo la atención sobre las amenazas generadas por el crecimiento de entidades financieras no reguladas, hace más o menos una década. En 2003, Warren Buffett llamó a los productos financieros derivados como "armas financieras de destrucción maciza".
Un informe del Banco de Inglaterra sobre la estabilidad financiera evidenció el peligroso foso existente entre los acreedores y las consecuencias de sus decisiones. El problema reside en el modelo actual de gobierno económico y de empresa, basado en una débil reglamentación, un control inadecuado y una demasiado escasa oferta de bienes públicos.
La crisis financiera es la clara demostración de que la actividad financiera es incapaz de su autorregulación. Es imperativo mejorar el control y el marco reglamentario de los bancos. También hay que ver de revisar el escenario reglamentario de los diferentes instrumentos de inversión. La utilización de instrumentos financieros (como las CDO, las obligaciones vinculadas a financieros activos diversos) debe ser reglamentada. Todas las instituciones financieras deberían, tomando como ejemplo a los bancos, mantener reservas mínimas, y su ratio de endeudamiento no puede ser ilimitado. En fin, los regímenes de primas deben ser revisados con el objetivo de evitar que se tomen riesgos inconsiderados sin una cierta prudencia.
En cuanto a las consecuencias de esta crisis sobre la economía real, parece que los expertos económicos de todo el mundo hubieran sido golpeados por un exceso de timidez. Casi todos los institutos de prospectiva económica revisan a la baja las previsiones de crecimiento de los países desarrollados para 2008 y 2009. Pero nadie se atreve a decir claramente si Europa esta amenazada por una recesión económica o no. Ciertos síntomas no obstante no engañan. En el caso de la Unión Europea una recesión este año, o el próximo, tendría dramáticas consecuencias.
La creciente desigualdad social se ha producido paralelamente a un constante crecimiento del sector financiero. Es verdad que los progresos tecnológicos han contribuido de modo significativo a mayores diferencias salariales, favoreciendo la mano de obra altamente cualificada. No obstante, las políticas mal diseñadas han agravado este problema. Hoy, el capital financiero representa quince veces el Producto Interior Bruto (PIB) de todos los países. La deuda acumulada de las familias, las empresas financieras y no financieras, y de las administraciones públicas americanas representa más de tres veces el PIB de los Estados Unidos. El doble de lo que representaba durante el crac de la Bolsa de 1929.
El sistema financiero ha acumulado una gigantesca masa de capital ficticio, pero solo ha mejorado en muy poca medida las condiciones de vida y la preservación del medio ambiente. Esta crisis financiera ha permitido visualizar mucho mejor las enormes desigualdades sociales, que no han dejado de incrementarse en las últimas décadas. Es una ironía que los salarios y las primas de numerosos directores generales hayan crecido exponencialmente mientras que los beneficios de sus empresas se estancaban o descendían. ¡La ética de estos comportamientos es claramente mejorable!
La libertad de mercado no puede ser ajena a la moral social. Adam Smith, padre del liberalismo económico, también escribió la Teoría de los sentimientos morales (PUF, 1999) y Max Weber estableció una relación entre los valores morales del trabajo y el avance del capitalismo. Un capitalismo decente (esto es un capitalismo respetuoso de la dignidad humana, según las palabras de Amartya Sen) requiere una intervención pública eficaz. La búsqueda del beneficio constituye la esencia de la economía de mercado. Pero cuando todo esta en venta, la cohesión social se pulveriza y el sistema se hunde. La crisis financiera actual reduce la capacidad de Occidente de iniciar un diálogo más constructivo con el resto del mundo sobre los desafíos mundiales, sobre la gestión de los efectos de la globalización y del recalentamiento del planeta, mientras que el extraordinario boom económico asiático plantea nuevos desafíos sin precedentes.
Los aumentos espectaculares de los precios de la energía y de los alimentos han agravado los efectos de la crisis financiera y son un mal augurio. Es muy significativo que los fondos especulativos hayan contribuido al alza de los precios de los productos básicos. Los ciudadanos de los países más pobres serán los más perjudicados. Nos arriesgamos a un aumento sin precedentes de la pobreza, a una proliferación de "estados fallidos", a flujos migratorios crecientes y a la aparición de nuevos conflictos armados.
Algunos claman alto y claro que Europa cuenta con "economías sólidas", con un mejor control financiero y una mayor reglamentación que en los Estados Unidos. Podríamos decir que es así. Pero no olvidemos los problemas crecientes de los mercados inmobiliarios en el Reino Unido, España e Irlanda, y el desánimo económico que se expande por toda Europa. Al mismo tiempo nacionalismo económico y populismo van viento en popa.
Los responsables europeos, tanto a escala de la Unión como a nivel nacional, deben aportar una respuesta firme a la actual crisis financiera. Estamos necesitados de pragmatismo, pero también de una visión amplia y cooperativa en la busqueda de objetivos comunes.
Europa debe estudiar esta situación e identificar las consecuencias previsibles en el corto y largo plazo, a fin de elaborar propuestas de gobernanza global que permitan resolver los efectos y las causas profundas de esta crisis.
Ya es hora de crear un Comité Europeo de Crisis que reúna a representantes políticos de alto nivel, a antiguos jefes de Estado y de gobierno, a ministros de economía, así como a economistas de renombre y expertos financieros de todos los continentes. Las tareas de este comité deben ser:
- Analizar detalladamente la crisis financiera en el amplio contexto detallado anteriormente.
- Identificar y evaluar los riesgos socioeconómicos que comporta la crisis financiera para la economía real, en particular en Europa.
- Proponer una serie de medidas al Consejo de la UE a fin de evitar, o al menos limitar, estos riesgos.
- Presentar al Consejo de Ministros de la UE, a los Estados miembro del Consejo de Seguridad de la ONU, al Director General del FMI, y a todas autoridades e instituciones concernidas una serie de propuestas a fin de limitar los efectos de la crisis, y preparar una Conferencia Económica Mundial con el fin de replantearse las actuales regulaciones del sistema financiero internacional y de la gobernanza económica mundial.
En 2000, nos pusimos de acuerdo para hacer de la Unión Europea la región más competitiva del mundo. Esta ambición la hemos reiterado en 2005. Debemos garantizar que la competitividad de Europa sea sostenida y que no este amenazada por los mercados financieros. Debemos actuar, sin mayor dilación, por nuestros ciudadanos: para incrementar las inversiones, para impulsar el crecimiento económico, para avanzar en la justicia social, para lograr nuevas oportunidades de empleos; y en definitiva, por un futuro mejor para todos los europeos.

Firman el articulo:
Jacques Delors y Jacquees Santer, ex presidentes de la Comisión Europea; Helmut Schmidt, ex canciller aleman; Máximo d'Alema, Lionel Jospin, Pavvo Lipponen, Goran Persson, Goran Persson, Michel Rocard, Daniel Daianu, Hans Eichel, Par Nuder, Ruairi Quinn y Otto Graf Lambsdorf.
----------------------------------------
Hagués estat bé que l'article es redactés uns mesos abans d'esclatar la crisis. A fets consumats tothom encerta la crítica. A l'artícle no es menciona com l'esquerra verda europea va ser crítica des del començament amb un model ecònomic que generava un gegant amb peus de fang, el qual ni tans sols es dotava de xarxes de seguretat en cas de fallida.
L'esquerra verda també va advertir fa molt de temps de les conseqüències mediambientals, i per extensió econòmiques, que comporten el canvi climàtic i un model energètic basat en els combustibles fòssils.
El diagnòstic de malaltia que va fer l'esquerra verda avui dia ja s'ha convertit en una pandèmia. Els grans cervells econòmics i financers pensen en mesures reactives per pal·liar les conseqüències funestes d'aquesta situació. Però no s'enrecorden d'un model alternatiu, sostenible, respectuós amb el medi ambient i previsor basat en una economia responsable i un Estat del benestar que distribueix la riquesa i proporciona serveis socials. Els liberals conservadors ho deixen tot en mans del mercat, i als socialdemòcrates els hi ha donat per fer xecs o pactar amb els liberals. Per què no s'obta per la via de l'esquerra verda?

6 jun 2008

Carrils bici a Cerdanyola (II)

Des de Joves d’Esquerra Verda de Cerdanyola del Vallès, volem tornar a incidir en el tema dels carrils bici. Els hi donem rellevància perquè són una eina necessària per tenir un sistema global de mobilitat basat en la sostenibilitat. És una de les peces que necessita aquest complicat trencaclosques.

La nostra ciutat té una trista història amb els carrils bici. El PSC al seu darrer mandat de govern, va pintar unes quantes línies a alguns carrers de la ciutat i els va anomenar carrils bici. El principal problema és que la seva ubicació no tenia cap tipus de racionalitat. L’exemple més evident va ser quan es va reformar i ampliar el pont vell, que connecta l’Avinguda de Catalunya amb el carrer de Francesc Layret (davant l’Altis), en el qual van pintar un carril bici només al llarg de la calçada del pont (uns 30 metres de llarg). Un altre sense sentit es dona al Carrer Castella; 15 metres de carril bici enmig del no res, una illa sense cap tipus de connectivitat. La conseqüència és que els carrils bici avui dia són utilitzats com aparcaments o bé els cotxes estan obligats a circular trepitjant-los degut a que estan situats en carrers massa estrets.

Com la crítica a la gestió passada no té sentit si no s’aporten alternatives de futur, des de JEV creiem que Cerdanyola s’ha de dotar d’un sistema de carrils bici racional, funcional i segur.
És per això que apostem per adaptar les rondes de circumval·lació de Cerdanyola amb carrils bici. Aquests carrils cal situar-los en zones on circular en bicicleta sigui perillós. En canvi, al centre urbà, on funcionen mesures de pacificació del trànsit i els vehicles circulen a una velocitat més reduïda, és molt més fàcil la convivència enter conductors, ciclistes i vianants. A més, les zones per als vianants com el carrer de Sant Ramon, també permeten gaudir de l’ús de la bicicleta.

Per últim, ens alegrem que quan acabin les obres de reforma de la carretera interurbana entre Cerdanyola i Sant Cugat, aquesta comptarà amb carrils bici modèlics.

En conclusió, animem a que l’Ajuntament de Cerdanyola inverteixi el proper curs econòmic en la instauració de carrils bici. Aquests carrils han de situar-se a la circumval·lació de la ciutat, allà on hi ha més risc al circular en bicicleta. Dins el nucli urbà, s’han de fomentar els carrers peatonals i la pacificació del trànsit a motor per proporcionar les condicions idònies de coexistència entre conductors, ciclistes i vianants. També s’ha de dotar el sistema d’una infrastructura complementària que aporti una major qualitat: bona senyalització, connectivitat i pàrkings a les zones adequades. I que els carrils bici connectin Cerdanyola amb les seves ciutats confrontats sempre que sigui viable.

28 may 2008

El mercat de treball espanyol... o com arruïnar la vida de la gent

Sempre hem escoltat el discurs de que les dones, els joves, els majors de 45 anys i els immigrants tenen problemes en el mercat de treball. Agafant el conjunt de la gent treballadora i restant-li els col·lectius mencionats ens queda que només els homes espanyols d’entre 30 i 45 anys tenen estabilitat laboral. I en període de crisis econòmica, ni aquests.

No és difícil arribar a la conclusió de que alguna cosa falla en el sistema. La insatisfacció social és massa elevada com per seguir mantenint el mateix model. I més, quan prop de nosaltres hi ha models de treball més eficients. Les comparacions sempre són odioses... per a aquells que surten perdent. Espanya és el país de la UE-15 (la potent econòmicament) amb més accidentalitat laboral, amb més baixes laborals, amb més baixes de llarga durada, amb més temporalitat, amb un ratio salari mínim/PIB més baix, etc. No guanyarem Eurovisión ni l’Eurocopa, però tenim un munt de rècords.

El problema és que ara estem iniciant una crisis econòmica que durarà almenys un parell d’anys. Aquesta crisis erosiona encara més un mercat de treball ja dèbil per sí mateix. La premissa capitalista sempre es compleix: privatitzar els beneficis i socialitzar les crisis. Sempre es veuen afectats els més indefensos. És aleshores quan l’Estat ha d’actuar a través de polítiques públiques que afavoreixin la cohesió social. Però l’actuar govern de Zapatero només actua en favor del gran capital, i Solbes està disposat a finançar les grans fortunes i abandonar a la seva sort al més necessitats. Amb la polítiques de xecs la redistribució de la riquesa és impossible.

La solució passa per polítiques actives d’ocupació: invertir en educació, formació contínua i aplicar la normativa legal vigent en matèria laboral. Avui sempre estem a temps, però són coses lògiques que s’haurien d’haver fet fa anys. A l’igual que la repensar els sectors industrials no estratègics, la reconversió de la indústria bàsica, pagar les hores extres al sector serveis, compactar les jornades laborals o tenir un sou mínim ajustat a la riquesa que genera el país. Ni PP ni PSOE estan per la labor, aquesta és la gran tragèdia.
El futur és negre. Com ho ha estat el passat.

20 may 2008

El finançament de Catalunya: una altra mentida de Zapatero

A l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 s’estableix la bilateralitat entre govern central i Generalitat com a sistema de negociació del sistema de finançament de Catalunya.

El PSOE i el PSC posen el crit al cel quan el PP porta davant del Tribunal Constitucional l’Estatut. I està molt bé això, perquè el PP fa demagògia amb tot allò relacionat amb Catalunya. El problema està en que el PSOE no compleix l’Estatut. El no desplegament de la màxima norma catalana és tan o més perjudicial que impugnar-la davant el Constitucional. I, per tant, la demagògia del PSOE vers Catalunya s’aproxima a l’infinit.

Els fets són que aquesta darrera setmana el PSOE ha tractat de canviar la forma de negociació del sistema de finançament, oblidant-se de la bilateralitat i muntant un fòrum de president autonòmics socialistes, per tal d’ofegar la veu de Catalunya i diluir les demandes del govern d’entesa de la Generalitat.

La veritat és que Catalunya veu limitat el seu desenvolupament econòmic degut al perjudici generat pel sistema de finançament autonòmic, tal i com demostren les balances fiscals.

Què són les balances fiscals? L’acció del sector públic central origina fluxos fiscals entre comunitats autònomes en la mesura en que els impostos i despeses públics es distribueixen territorialment; les balances fiscals són les que calculen aquests fluxos. D’aquesta manera, el saldo de la balança fiscal a una CCAA s’obté com la diferència entre els beneficis o pagaments derivats de la despesa que el sector públic central realitza en aquesta comunitat i el volum d’ingressos sostrets d’aquesta regió per a finançar el conjunt de la despesa pública.

Tal i com reflexa la taula, entre 1986 i 2001, Catalunya de mitja va donar al govern central el 7’75% de la riquesa que va generar a canvi de res. És una xifra massa elevada com per anomenar-la solidaritat. Les dades de 2001 fins ara són més abundats, però hi ha un debat en com calcular-les. Només direm que la Fundació Josep Irla situa aquest dèficit en 21.000 M€ l’any 2007.

El PSOE va rebre molts vots a través del PSC de ciutadans catalans que confiaven en la seva promesa de solventar en part aquesta situació discriminatòria. Discriminatòria perquè Catalunya i Balears perden molts recursos mentre Euskadi i Navarra no participen en aquesta “solidaritat”. Però un cop guanyades les eleccions el PSOE s’oblida de part de les seves promeses, i sembla que fan més cas al senyor Manuel Chaves que no pas a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

M. Iceta vs E. Maragall: la indefinició dels socialistes de Catalunya

Fa pocs dies, en una conferència de premsa davant els periodistes, vam poder observar els dos postulats que rondinen per dins del PSC pel que fa les seves relacions amb el PSOE.

Ernest Maragall defensava l’autonomia del PSC, argumentant que una posició pròpia i catalanista en els temes que es tracten a Madrid faria retornar al PSC als seus orígens, alhora que captaria el vot d’una major part de l’electorat. I va ser aquest punt el més rellevant, ja que implícitament venia a dir que si PSOE i PSC són la mateixa marca, a les eleccions autonòmiques no hi ha incentius per votar als socialistes. Això afavoreix l’abstenció o el vot a d’altres partits.

Miquel Iceta, no va trigar a recriminar a Ernest Maragall les seves declaracions. Posant-se molt a la defensiva, el viceprimer secretari dels socialistes catalans va recórrer al pujolisme per dir això no toca. El més greu és que Iceta va assegurar que si el PSC tingués grup propi al Congrés estaria incorrent en un frau de llei, ja que molts electors es donarien per enganyats.

Doncs bé, l’estafa del PSC passa per fer vendre’s com un partit catalanista quan potser només és un partit pseudocatalà, perquè gran part de la seva direcció refusa prendre decisions al carrer Nicaragua i només es dediquen a venerar les ordres que arriben del carrer Ferraz. Castells i E. Maragall ho passen malament quan veuen com Iceta, Chacón, de Madre, Zaragoza o Corbacho treballen per a Zapatero i no pas per a Catalunya.

Catalunya necessita un PSC catalanista per sí mateix. El mèrit d’ICV i ERC és solucionar part d’aquesta mancança al govern d’entesa de la Generalitat.

2 may 2008

Carrils bici a Cerdanyola

En el programa electoral d’ICV Cerdanyola a les eleccions municipals es deia:
“Cerdanyola es dotarà de carrils bici en les vies on la intensitat i la perillositat del trànsit requereixen d’un itinerari reservat i protegit per a les bicicletes. Aquest és el cas de l’accés nord, les rondes de la ciutat, les connexions amb la UAB i amb la resta de localitats de l’entorn.”

Aquesta és una proposta valenta i que recolza la mobilitat sostenible. Cal recordar que la peatonalització dels carrers cèntrics i la pacificació del trànsit ja són un incentiu a circular amb bicicleta. Però és hora de racionalitzar els carrils bici i d’incorporar algunes infrastructures bàsiques com els estacionaments propis de bicicletes.

Els carrils bici són una eina clau en la concepció de mobilitat de Joves d’Esquerra Verda. Per això encomiem a l’Ajuntament de Cerdanyola ha realitzar una inversió econòmica destinada específicament als carrils bici el pròxim exercici econòmic de 2009. Estem segurs que assumiran aquest compromís.

Pel que fa al sistema de bicing, la sostenibilitat d’aquest sistema (fora de Barcelona ciutat) passa per la mancomunació del servei. És a dir, resultaria ineficient que cada municipi de l’àrea metropolitana tingues el seu propi sistema de bicing, ja que d’això no resultaria un sistema ordenat. L’alta mobilitat dels ciutadans de l’àrea metropolitana i la proximitat de les ciutats convida a establir una gestió municipal coordinada per maximitzar la qualitat i benefici social del servei.

Cal una xarxa racional de carrils bici tant intermunicipal com intramunicipal.

República i nomenclàtor a Cerdanyola

Les JSC de Cerdanyola van presentar una moció al ple de l’ajuntament en que es proposava donar el nom de II República a un carrer del nostre poble. La proposta va quedar sobre la taula.

Posteriorment, en Javi Montes, membre destacat de les JSC cerdanyolenques ha criticat durament la formació d’ICV i el seu portaveu municipal, perquè el ple no va aprovar la moció presentada. Montes, en un article al seu blog, posava en dubte el republicanisme d’ICV, i justificava que no hagués recolzat la seva proposta degut a la composició de l’equip de govern municipal (ICV-EUiA + CiU).

Des de Joves d’Esquerra Verda volem expressar que la nostra formació recolza que l’Estat espanyol sigui una República Federal on Catalunya tingui plena autonomia. És un dels nostres objectius fonamentals, i adrecem bona part de les nostres accions a la seva consecució.
En tant això, ens agradaria que l’actual plaça de Sant Ramon passi a anomenar-se plaça de la República, nom que tingué durant la vigència de la II República Espanyola a la dècada dels anys 30 del segle XX.

És més, sent maximalistes, ens agradaria que per defensar la laïcitat de l’Estat, algun dia es revisessin els excessius noms de sants i santes que hi ha a la ciutat. Ja que entrem en el nomenclàtor ens fiquem bé. Recordar que el laïcisme és un valor republicà. O ajustar el nom d’homes i de dones presents als carrers, factor que es troba molt desequilibrat.

JEV Cerdanyola recolza donar-li el nom de la República a un carrer o plaça destacat de la ciutat, abans que anomenar-lo de la II República. Perquè aquest inclou valors ideològics més grans, representa experiències passades i propostes de futur, i identifica tant a Catalunya com a Espanya.

30 abr 2008

Zaplana abandona la seva acta de diputat al Congrés

Eduardo Zaplana Hernández-Soro, nascut a Cartagena el 3 d’abril de 1956, va començar la seva carrera política a UCD. Quan aquest partit es va dissoldre, va entrar a formar part d’AP, partit antecessor del Partit Popular. El 1993 va arribar a aconseguir el càrrec d’alcalde de Benidorm gràcies a una moció de censura contra el PSOE valencià, assolida amb el vot d’una trànsfuga socialista, Maruja Sánchez. Aquest fet el va llençar a l’estrellat. Tant és així, que el 1995 va ser escollit president de la Generalitat valenciana, càrrec que va renovar el 1999 i exercir fins 2002. Aquest any va ser designat ministre de Treball i Assumptes Socials fins 2004 alhora que portaveu del grup popular al Congrés fins 2008.

Observant una mica amb més detall la carrera de Zaplana, podem dir que és un personatge dantesc. Als seus inicis polítics no va dubtar a l’hora de fer declaracions de l’estil “estoy en política para forrarme”. Durant el seu breu període d’alcaldia a Benidorm, va basar l’economia municipal en l’especulació urbanística i en associar la seva imatge a la del cantant Julio Iglesias.

Aquest el va acompanyar també el 1995 en la campanya per ocupar la Generalitat valenciana, amb un discurs basat en el neoliberalisme i el populisme. El progrés econòmic promès per Zaplana al País Valencià, el va fer desenvolupar polítiques públiques tan insensates com privatitzar la sanitat alhora que finançava amb diner públic el parc d’atraccions Terra Mítica. Aquest parc, curiosament està situat a Benidorm, lloc d’origen de Zaplana. Terra Mítica va declarar la suspensió de pagaments el 2004 amb un deute de 360 milions d’€. Un altre mèrit de Zaplana va ser fer que el País Valencià tingués el mateix nombre d’alumnes d’escoles estudiant en edificis que en barracons, degut a la manca d’inversió en centres públics i els incentius fiscals als centres privats.

Amb aquest currículum era fàcil que Aznar l’alcés al seu triumvirat juntament amb Acebes. Aquests tres personatges van dirigir el PP estatal entre 2000 i 2008, unes de les pitjors èpoques mai viscudes a la jove democràcia espanyola i que Catalunya va patir especialment.

Avui, 29 d’abril, i després de la renovació de noms que està fent el PP, Eduardo Zaplana ha abandonat la seva acta de Diputat al Congrés. Es baixa del vaixell ppoppular que s’està enfonsant, a l’igual que Manuel Pizarro.

Per part de la gent d’esquerres és una bona notícia que Zaplana marxi, tot i que sigui per ser conseller europeu de Telefónica (aquesta empresa és un departament més del PP). El pitjor és que marxa després de fer molt de mal a la ciutadania. Zaplana ha comprat vots, ha despilfarrat diner públic, ha menyspreat la identitat catalana del País Valencià, ha manipulat mitjans de comunicació públics, ha mentit als ciutadans des d’un càrrec institucional, ha reduït l’estat del benestar, ha fet que el PSOE sembli un partit d’esquerres, ha portat a Espanya a la guerra i la mort a ciutadans espanyols i iraquians, ha prevaricat, ha usurpat, a extorsionat, i, especialment, ha aconseguit el seu objectiu d’enriquir-se gràcies a la política.

D’aquesta manera és una bona notícia que Zaplana abandoni la política i marxi a Timofónica. La desgràcia és que vindran més com ell, i que el bipartidisme PP PSOE farà que no semblin tan dolents.

29 abr 2008

El passat dilluns, Joves d’Esquerra Verda i Alternativa Jove vam realitzar un vídeo fòrum en favor de la República. Hi van assistir prop d’una trentena de persones, entre les que destacaven Juan Rodríguez, president d’ICV Cerdanyola i Carles Escolà, regidor municipal.

Andrés Martín, membre de JEV, va presentar l’acte amb un discurs on defensava els valors sobre els que es fonamentava la II República espanyola, tal com la igualtat entre homes i dones, la laicitat de l’Estat, la separació de poders, la llibertat de culte, l’extensió de drets fonamentals i universals, o els estatuts d’autonomia. A més, es va recalcar la necessitat de reforçar la memòria històrica i de dignificar a totes aquelles persones que van ser reprimides pels feixistes.

Posteriorment, Josep Lluís Negreira, va fer un discurs on recordava a la gent que cal defugir de la mitificació de la II República, ja que aquesta, tot i ser valenta en algunes propostes, va tenir grans mancances. D’aquesta manera no s’ha de mitificar ni dimonitzar l’experiència republicana dels anys 30. Per Negreira, les autèntiques democràcies només es poden assolir sota models d’Estat republicans. A més, va recordar diverses vivències de la II República a Cerdanyola i Ripollet.

La part central de l’acte, va ser la projecció del documental Las 13 rosas rojas, el qual reflectia la gran repressió a la postguerra, a la que va ser sotmesa la població civil que en algun moment va donar suport a la República.

11 abr 2008

La producció d'energia eòlica s'anivella a la d'energia nuclear a Espanya

Alguns dies del passat mes de març, on van coincidir un temporal de vent (increment de producció) i les vacances de setmana santa (reducció del consum a les llars i empreses), l’energia eòlica va generar més electricitat a Espanya que l’energia nuclear, segons dades de Red Elèctrica Espanyola.
És una bona notícia que algunes energies renovables per elles mateixes, en aquest cas l’eòlica, estiguin capacitades per cobrir una bona part de la demanda (fins el 29% del consum diari). És un exemple que la inversió i la planificació comporten resultats beneficiosos.
Ara bé, estem molt lluny de no dependre d’energies contaminants, com la fòssil i la nuclear. Més bé, la realitat és que cremem petroli i fraccionem àtoms sense parar. D’aquí es desprenen resultats que indiquen que Espanya a més de no complir el protocol de Kyoto, ha incrementat en demesia les emissions de diòxid de carboni des de que el va ratificar.
També s’ha de criticar la manca d’inversió en energia solar. Espanya és el país de la UE amb més hores de sol a l’any. Però no aprofita aquest fet per generar energia. El principal productor europeu d’energia solar és Alemanya, que disposa de la meitat de capacitat productiva que l’estat espanyol. Alemanya genera l’11% del volum mundial i Espanya el 2%.
Energia barata o energia neta? Aquest és un debat que des de fa anys mantenen els tècnics i polítics alguns països occidentals. L’energia nuclear té un determinat nivell de risc de catàstrofe i genera residus molt perillosos i duradors. Però té un cost reduït pel volum d’energia que proporciona. En comparació, el cost de generar un terawatt hora és quatre o cinc vegades superior a les energies “verdes” que a la nuclear. Però si als costos de producció s’afegeixen costos no tangibles, és a dir, externalitats positives (sostenibilitat) i negatives (contaminació, risc) els comptes ens diuen que les renovables són unes inversions rentables. I si ho calculem des de la perspectiva de les següents generacions, els beneficis aportats per les energies renovables són molt majors.
En conclusió, cal apostar per la racionalització del consum, la diversificació de les fonts d’energia, i la sostenibilitat d’aquestes. Més energies renovables i cap de nuclear!

Vídeo fòrum II República

Joves d'Esquerra Verda de Cerdanyola del Vallès, en commemoració del 77è aniversari de la proclamació de la II República espanyola, organitzem el proper dilluns 14 d'abril, a les 19:00 h al local d'ICV Cerdanyola (Plaça Primer de Maig, s/n), un vídeo fòrum on es projectarà la pel·lícula "Las 13 rosas".

Comptarem amb la presència de Josep Lluís Negreira, historiador.

En plau convidar-vos a assistir a aquest acte.

Visca la República!

31 mar 2008

Jesús Hernández s’incorpora a l’Equip Coordinador Nacional de Joves d’Esquerra Verda.

El membre de JEV Cerdanyola, Jesús Hernández, serà el nou responsable de política social a la direcció de Joves d’Esquerra Verda dins l’Equip Coordinador Nacional. Aquest nomenament, va ser aprovat pel Consell Nacional de JEV que es va realitzar la passada setmana a Barcelona.

Per a JEV Cerdanyola, aquest nomenament suposa un pas endavant i ho considerem com una mostra de la maduresa i vitalitat de la nostra formació. No ens queda més que felicitar en Jesús pel gran treball que ha fet fins ara, i oferir-li tot el nostre recolzament de cara al futur.

Resultats de les eleccions a Corts Generals 2008

Des de Joves d’Esquerra Verda de Cerdanyola del Vallès voldríem fer balanç dels resultats electorals esdevinguts de els eleccions a Corts Generals a l’Estat espanyol el passat 9 de març de 2008.
En primer lloc, i com tot demòcrata ha de fer, cal felicitar i donar l’enhorabona al Partido Socialista Obrero Español per la seva victòria electoral. José Luís Rodríguez Zapatero serà el President de l’executiu els propers quatre anys. Però cal recordar-li que ha de complir els compromisos amb la ciutadania que ha proclamat al llarg de la campanya electoral, i IU-ICV ha de ser qui garanteixi la realització de polítiques socials destinades a cercar l’equitat dels ciutadans, reduir els casos d’exclusió social i maximitzar les dimensions de l’Estat del Benestar.

A nivell estatal aquests van ser els resultats:
P.S.O.E. 169 diputats
P.P. 154 diputats
CiU 10 diputats
EAJ-PNV 6 diputats
ESQUERRA 3 diputats
I.U. 2 diputats
B.N.G. 2 diputats
CC-PNC 2 diputats
UPyD 1 diputat
NA-BAI 1 diputat

Resultat a Catalunya:
PSC-PSOE 25 diputats
CiU 10 diputats
P.P. 8 diputats
ESQUERRA 3 diputats
ICV-EUiA 1 diputat

Resultats a Cerdanyola:
PSC-PSOE 16.138 vots, 51,02%
P.P. 5.587 vots, 17,66%
CiU 4.495 vots, 14,21%
ICV-EUiA, 2.247 vots, 7,10%
ESQUERRA 1.531 vots, 4,84%

El PSOE es va imposar amb solvència al seu màxim competidor, el PP. Aquesta victòria s’ha fonamentat en diversos aspectes:
- El PSOE era el partit al Govern, i partia amb millor bagatge que el PP.
- El PP no ha aconseguit fer una renovació creïble i s’ha ancorat en la rància dreta ideològica. Mariano Rajoy ha demostrat que no es vàlid ni per governar ni per fer oposició.
- PSOE i PP han bipolaritzat no tan sols la campanya electoral sinó també tota la legislatura. Ho han fet a través del control que tenen sobre els mitjans de comunicació de masses.
- El PSOE ha destinat els mateixos esforços a competir contra el PP com a aglutinar el vot d’esquerres sota el lema del vot útil i el vot de la por al PP. I l’ha captat, acabant amb la pluralitat dels vots d’esquerres. Aquest vot d’esquerres que es repartia entre diversos partits polítics és considerat al carrer Ferraz més com un llast en la seva competència vers el PP que com un valor del sistema democràtic.
CiU i PNV segueixen en la seva línia i han mantingut el pes de la representació dels partits nacionalistes democristians. Seran la clau de l’estabilitat del PSOE aquesta legislatura.
Esquerra baixa de 8 a 3 diputats, i no ha aconseguit fidelitzar el vot que va captar fa quatre anys. Però cal recordar que l’any 2000 tenien 1 diputat. Aquesta fluctuació en els resultats és un dels factors que ha obert la porta a la renovació en la direcció d’ERC.
Per últim, IU ha baixat de 3 a 1 diputats. Disputes internes de partit, la bipolarització de la campanya i un sistema electoral que el penalitza molt són les principals fonts d’aquesta davallada. ICV-EUiA passa de tenir 2 a 1 diputat a la província de Barcelona. L’anomenat vot útil cap els socialistes l’ha fet quedar-se a les portes de mantenir la seva representació.
La campanya electoral d’ICV en general i de Joan Herrera en particular ha estat bona tot i que els resultats no han acompanyat. El fet que els electors catalans hagin votat en negatiu per evitar una victòria del PP, més que en positiu, valorant els programes electorals, ha concentrat el vot en el PSC, el qual ha obtingut els millors resultats a les eleccions generals de la seva història.
En el cas de Cerdanyola, els resultats són semblants al conjunt de municipis de més de 50.000 habitants de la província de Barcelona. Cal recordar que el PSC ha guanyat fins i tot al feu convergent de Sant Cugat. El nostre municipi és un clar exemple de la variació del comportament dels electors en funció del tipus d’eleccions. ICV-EUiA amb un 7’10% dels vots, fa que Cerdanyola sigui un dels municipis de Catalunya amb més vots ecosocialistes.
Des de JEV donem les gràcies a tots el votants d’ICV-EUiA per fer confiança al nostre projecte polític.

7 mar 2008

JOVES D’ESQUERRA VERDA CONDEMNA L’ASSASSINAT D’UN EXREGIDOR SOCIALISTA PER PART DE LA BANDA TERRORISTA ETA


La direcció de Joves d’Esquerra Verda condemna l’atemptat perpetrat per la banda terrorista

ETA que ha causat la mort d’un exregidor del Partit Socialista d’Euskadi.

Des de l'organització juvenil de l’esquerra verda volem transmetre el nostre condol a la família i els seus amics.

La direcció d’ICV-EUiA ha anunciat anul•lar els actes finals de campanya a les quatre demarcacions, on Joves d’Esquerra Verda també havia de participar.

5 mar 2008

Perquè votar a ICV-EUiA a Cerdanyola?

2 mar 2008

Espanya 2 - Catalunya 5

Al llarg d’aquesta campanya electoral a les eleccions generals del 9 de març, a l’àmbit español s’hauran fet dos debats entre Rajoy i Zapatero, i a l’àmbit català un debat a 5 entre Chacón, Duran i Lleida, Ridao, D. Nadal i Herrera.

És una diferència molt significativa. Mentre Espanya dedica els debats electorals a un bipartidisme que resultarà inútil després de les eleccions, perque tot indica que caldran pactes per envestir “Presidente”, Catalunya no renuncia al pluralisme polític i TV3 va oferir un debat a 5. En els debats Zapatero – Rajoy no guanya la democràcia, guanya el share de les televisions, els minuts d’or i la pasta per publicitat. En canvi, Catalunya renuncia al circ televisiu en favor del pluralisme polític.

Ja que es fan dos debats a nivell estatal, podrien haver dedicat un als dos partits majoritaris i un altre a les forces amb grup parlamentari propi al Congrés. Tampoc costava tant.

En conclusió, per Espanya el pluralisme polític es limita al bipartidisme, mentre que a Catalunya es concep d’una manera més propera a la realitat. En aquest cas, Catalunya ha guanyat per golejada a Espanya.

25 feb 2008

“L’ESQUERRA QUE NO ET FALLA”, LEMA DE CAMPANYA DE JEV



L’esquerra que no et falla:

Milions de persones manifestant-se contra la guerra a l’Iraq, demanant aturar un Pla Hidrològic que assassinava el Delta de l’Ebre, protestant contra un cop de Decret que retallava els drets dels treballadors i les treballadores, indignant-se amb els atacs verbals continuats del Partit Popular contra Catalunya i, finalment, revoltant-se contra les mentides i manipulacions que feia el Govern d’Aznar a 3 dies de les eleccions, tot just després que el terrorífic atemptat a Madrid s’endugués més de 200 vides.

Amb aquest record a la memòria, començava una legislatura de govern en què el PSOE arribava al poder de la mà de milions de vots que volien acabar amb els 8 anys de polítiques de dretes al crit de: “No ens fallis”. Una legislatura que començava amb la retirada de les tropes a l’Iraq i l’aprovació del matrimoni entre persones del mateix sexe. El canvi de les polítiques de dretes per les polítiques d’esquerres semblava fer-se realitat amb el suport d’una majoria progressista al Congrés, sostinguda per ICV-EUiA, que materialitzava les primeres mesures necessàries per no fallar a les demandes dels qui, amb el seu vot, havien enviat el PP a l’oposició.

Els aires de canvi en la política d’Estat, però, van anar desapareixent a mesura que avançava la legislatura. La política econòmica i laboral suposava un canvi d’aliats del Govern de Zapatero, que va aprovar amb el vot a favor de CiU una Reforma Fiscal que abaixava els impostos als més rics i una reforma de l’Impost de Societats, aquest cop amb el vot de CiU i ERC, que rebaixava els impostos a les empreses (unes empreses -Íbex 35- que han tingut un augment de beneficis del 40%, mentre que els sous han perdut un 2% de poder adquisitiu). El Govern del PSOE es rendia als interessos dels poderosos i pactava la seva política econòmica amb la dreta. La resta de la legislatura s’ha vist marcada pel canvi de les aliances del Govern; en les polítiques en què ICV-EUiA hem estat decisius ha quedat un clar segell d’esquerres, com ara en la Llei de Memòria Històrica, la derogació del transvasament de l’Ebre o la Llei de Dependència. Si durant tota la legislatura hi ha hagut una força d’esquerres i ecologista que s’ha mantingut honesta als seus principis, que no ha renunciat a fer aliances per aturar la dreta, ni s’ha rendit a les seves pressions en matèria d’immigració, model d’Estat o política social, aquesta força és ICV-EUiA.

De la mateixa manera que no hem cedit als atacs de la dreta, tampoc ens hem quedat al marge en els temes que més confrontació han despertat amb els poderosos. ICV-EUiA havíem aconseguit pactar amb el Govern del PSOE l’aprovació del dret a vot de les persones migrades per a les passades eleccions municipals, però la pressió de PP i CiU va fer enrere els socialistes. De nou, ens vam quedar sols en la proposta de reforma de la Llei de l’avortament, per tal que les dones puguin decidir lliurement sobre la seva maternitat; de nou, la manca de valentia política per confrontar amb els sectors conservadors d’una Església que continua finançada amb diners públics va fer enrere el Govern socialista. En la mateixa situació ens hem trobat quan hem reiterat la necessitat de canviar el model energètic de l’Estat. Hem apostat per tal que, en 10 anys, les renovables aportin el 30% de l’energia primària i hem proposat aprovar un pla de tancament de les nuclears; un altre cop, ICV-EUiA hem estat l’única força capaç de confrontar amb el poder del sector energètic.

I amb l’arribada de la campanya electoral, la deriva “centrista” d’algunes forces d’esquerres s’ha accentuat. Els socialistes han decidit renunciar a fer escoles bressol i política d’habitatge social per passar a la política de la repartidora de xecs, el Govern ha renunciat a fer polítiques públiques i ha decidit deixar la solució en mans del mercat. PSOE, PP, CiU i ERC han aconseguit que no hi hagi diferències en política econòmica, tothom vol rebaixa d’impostos, particularment a les empreses, i a sobre dient que milloraran el servei. Davant de l’avenç ideològic de la lògica neoliberal de deixar-ho tot en mans del mercat, ICV-EUiA som la força d’esquerres que es manté honesta i sincera, la força d’esquerres que no té por de confrontar amb els qui més tenen, que no vol comprar els vots amb rebaixes fiscals, sinó que vol convèncer amb idees clares, justes i valentes. Som una força d’esquerres que no renuncia a fer propostes realistes de transformació social; en resum, una força d’esquerres i ecologista que no et falla.

19 feb 2008

18 feb 2008

30 propostes per avançar

Les 30 propostes prioritàries d'ICV-EUiA per una majoria plural d'esquerres i ecologista:
proposta 01: Pla de convergència social amb la UE-15, que incorpori una reforma de la Llei General d’Estabilitat Pressupostària que situï l’objectiu de sostenibilitat pressupostària a llarg termini i permeti dèficits puntuals.
proposta 02: Reforma fiscal per millorar la progressivitat i l’equitat del sistema fiscal. Equiparació progressiva del la pressió fiscal espanyola amb la mitjana de la UE-15.
proposta 03: Augmentar el salari mínim a 1000 €. El salari mínim digne ha de ser superior al 60% del salari mitjà de cada país.
proposta 04: Lluitar contra la sinistralitat. Tipificació en el Codi Penal de l’incompliment continuat de la Llei de prevenció de riscos laborals.
proposta 05: Regular la jornada laboral de 35 hores setmanals aplicable a tots els assalariats i assalariades. Regulació mitjançant llei del dret de participació a l’organització del treball, amb especial atenció a la regularització del temps i a la conciliació de la vida personal i laboral.
proposta 06: Lluita contra les deslocalitzacions. Promoure plans d’actuació envers aquells sectors productius que poden ser objecte de reestructuració industrial, amb l’objectiu d’anticipar-se als canvis. Condicionar tot ajut públic a l’empresa a la seva continuïtat en el temps.
proposta 07: Estratègia Estatal contra el Canvi Climàtic: Llei d’estalvi i eficiència energètica per a la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 30% l’any 2020; Llei d’energies renovables per generar un 30% de l’energia primària a partir d’energies renovables l’any 2020 i Llei de Mobilitat Sostenible.
proposta 08: Reforma Fiscal Verda. Mesures de fiscalitat energètica per tal d’afavorir la reducció d’emissions, l’estalvi, l’eficiència i l´ús d’energies netes i renovables.
proposta 09: Nova Cultura de l’Aigua. No als transvassaments. Nova llei d’aigües, amb la finalitat d’impedir que determinades concessions siguin aprofitades per fer negoci i que es converteixin així en un “mercat de l’aigua”.
proposta 10: Tancament gradual de les centrals nuclears, mitjançant un Pla Pont. La darrera central es tancarà el 2018.
proposta 11: Pla ferroviari 2014. Amb l’objectiu que el 94% dels catalans i les catalanes accedeixin al ferrocarril, s’invertiran més de 7.000 milions d’euros per modernitzar i ampliar la xarxa de ferrocarril de rodalies i regionals.
proposta 12: Increment de la despesa pública en habitatge fins el 2% del PIB. La fiscalitat ha de deixar de prioritzar el suport a la venda en benefici del lloguer i de l’ajut selectiu als sectors més desafavorits en l’accés a l’habitatge.
proposta 13: Desplegament de la Llei de la Dependència: incorporar un finançament suficient, estable i sostingut en el temps, i la reducció del calendari d’implantació.
proposta 14: Pobresa zero. Establir per llei la Pensió Bàsica Universal. Increment de les pensions mínimes per sobre l’índex de suficiència de recursos i apropament al salari mínim interprofessional.
proposta 15: Nou pacte sanitari entre el Govern central i les Comunitats Autònomes: ampliació del finançament sanitari i de les prestacions comunes (bucodentals, teràpies naturals, salut mental).
proposta 16: Universalització de l’escolarització gratuïta i de qualitat en l’educació infantil de primer cicle 0-3 anys.
proposta 17: Assolir la completa gratuïtat en els nivells obligatoris, amb la promoció de la reutilització i socialització dels llibres de text i del material escolar.
proposta 18: Millorar el finançament local. Compliment del principi de suficiència financera per generar dinàmiques d’equilibri social i mediambiental. Participació dels ajuntaments en la recaptació de l’IVA i l’IRPF.
proposta 19: Ple desplegament de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya durant la propera legislatura. Reforma de lleis estatals, reforma de la LOPJ, del model de finançament, traspàs de totes les matèries previstes a l’Estatut, participació en organismes estatals i participació de Catalunya a la UE.
proposta 20: Impulsar la reforma federal de la Constitució, que ha de reconèixer el caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic de l’Estat i ha de recollir el dret a decidir des dels principis federals.
proposta 21: Establir impostos globals del tipus Taxa Tobin sobre els fluxos de capital especulatiu, la recaptació dels quals serveixi per incrementar l’ajuda als països empobrits.
proposta 22: Reorientar el pressupost d’I+D. No a la I+D militar. En els pressupostos de l’any 2007 s’hi van destinar cinc vegades més diners a l’I+D militar que a l’I+D científica.
proposta 23: Estat laic. Derogació dels acords del Vaticà de 1976 i 1979. Regulació de les relacions entre l’Estat i l’Església Catòlica, així com la resta de confessions, mitjançant el règim de legislació ordinària.
proposta 24: Impulsar la llei de despenalització de l’eutanàsia, pel dret a una mort digna.
proposta 25: Reforma de la Llei electoral. Per avançar en la proporcionalitat, amb l’objectiu d’assolir una veritable igualtat de vot i facilitar la participació. Augmentar la composició del Congrés dels Diputats.
proposta 26: Interrupció voluntària de l’embaràs per lliure decisió de les dones, en el marc d’una nova Llei de salut sexual i reproductiva.
proposta 27: Regulació de les polítiques del temps en el marc d’una llei, per repartir tots els treballs i compartir tots els drets. Ampliar el permís de maternitat fins als 6 mesos i el permís de paternitat fins als 3 mesos.
proposta 28: Reforma de la Llei d’Estrangeria. Tota autorització de residència ho ha de ser també de treball. Eliminació dels centres d’internament.
proposta 29: Plena igualtat de drets i deures. Dret de vot per a les persones migrades amb un any de residència a l’Estat per a les eleccions locals i tres per a la resta.
proposta 30: Augmentar els recursos per a beques i ajuts en tots els nivells formatius, equiparant-los al nivell de despesa europea (UE-15), i traspàs de la gestió i l’atorgament a les CCAA.
Votar Joan Herrera, votar ICV-EUiA sí és útil. No us deixeu enganyar.

15 feb 2008

Abaixar impostos no és d’esquerres

Motivats per la preocupació del caire populista de les propostes de PP i PSOE durant aquesta campanya electoral Alternativa Jove i Joves d’Esquerra Verda van organitzar ahir dijous una xerrada sota el títol “abaixar impostos no és d’esquerres”. Els Joves d’ICV-EUiA estan preocupats per aquesta fòrmula màgica que comparteixen Pizarro i Solbes, que passa per reduir els impostos i incrementar el consum com a solució a tots els problemes econòmics. La xerrada es va dur a terme a l'Ateneu i va comptar amb l'assistència d'una quarantena de persones.

L’acte presentat per Maria Reina, coordinadora local de JEV, va comptar amb la participació de Celestino Sánchez, regidor d’EUiA de Barberà i president de la Fundació Pere Ardiaca; Santi Cayuela, regidor de Cerdanyola i candidat d’ICV-EUiA a les properes eleccions; David Cid, coordinador nacional de JEV i candidat jove de la coalició i Alber Recio, professor d’economia aplicada de la UAB.

Celestino Sánchez va fer una intervenció explicant les contradiccions del PSOE, que no es posiciona en contra del capitalisme i, per tant fa que ICV-EUiA sigui l’alternativa real. Per a Celestino els impostos ataquen al capitalisme i ens va proposar una triple recepte: que pagui més qui més té, que rebi més qui menys té i que els recursos els gestionin el major grau les administracions més properes al ciutadà, al ser més coneixedora de la realitat i necessitats.

El Santi Cayuela va afirmar que “Zapatero ens està enganyant”, i va posar com exemple la confusió que ha generat la proposta dels 400 € que no se sap ni com ni quan és farà. Com a mostra d’aquesta confusió ens va explicar una anècdota en que “una senyora em va dir que tenia una pensió de 350 € i Zapatero li donaria el doble”. Cayuela va afirmar el govern està fent que els que tenen més cada vegada hagin de pagar menys recordant que el IRPF fa uns anys tenia una tributació del 53% al tram màxim i ara només en té del 43%, i això quan paguen, “perquè amb les SICAV (Societats d’Inversió de Capital Variable), el PSOE consent que només paguin un 1% de impostos”. Cayuela va carregar durament contra Pizarro, “un senyor que cobra 5.800 vegades el salari mínim interprofessional” i les seves propostes que només beneficien als grans empresaris. Un apunt interessant de la seva intervenció va ser dir que ICV-EUiA és l’única força que parla d’eliminar el frau fiscal, “som l’estat de la unió europea amb més frau fiscal”. I és que hi ha el mateix frau fiscal (5% del PIB) que inversió estatal en educació o sanitat.

David Cid va introduir elements polítics a debat. Va indicar que és impropi d’un govern que es considera d’esquerres enorgullir-se de tenir superàvit pressupostari quan les beques d’ajuts als estudiants són tan baixes, quan manca inversió en R+D+I, o quan tenim una llei de dependència tan mancada de recursos que “com diu el candidat d’ICV-EUiA Antonio Centeno més que llei de dependència és la llei de les tres hores, perquè amb els ajuts que reben les persones a qui va destinada la llei de la dependència només arriba per tres hores d’assistència”. Va criticar a Chacón i Zapatero, ja que la única política social que saben fer és la del xec per nadó, xec de 400 €, xec d’ajut al lloguer. Cid va dir que “mai tan pocs diputats havien fet tanta feina” i això fa que “anem a tope, tindrem més dels 240.000 vots que vam tenir a les darreres eleccions generals”.

Albert Recio va tancar l’acte amb una intervenció plena d’humor i ironia. “Aquest govern és de dretes en el que és econòmic”, va dir, “Ho vaig dir al principi de la legislatura a la revista en la que escric, mientrastanto”. El motiu és que al govern dominen els sectors més capitalistes del PSOE, com Miguel Sebastián. Per Recio, cal fer una tasca divulgativa perquè “quan a la gent se li digui que baixaran els impostos pensi, tindré pitjors escoles, pitjors hospitals i pitjor assistència”. També va reclamar un impost ecològic, que fes que les activitats més contaminats tinguessin més costos. Recio lamentava que actualment el panorama de propostes econòmiques dels dos grans partits presenta tres alternatives. La primera és la improvisació i la manca de solidesa de Zapatero, que fa unes polítiques vistoses però poc efectives. La segona, l’aplicació de polítiques Keynesianes de “donar pasta perquè la gent se la gasti” cosa que s’ha demostrat ineficaç en molts casos. I la tercera “la política de la garrotada” de la dreta que passa per un estat mínim, i rebaixades d’impostos encara més pronunciades.

Al torn de paraules van destacar intervencions com la d’Andrés Martin insistint en que cal incrementar els impostos de forma eficient i recordant-nos que “a l’Estat Espanyol és fa espanyol de l’any a una persona com Fernando Alonso que està vivint a Suïssa per pagar menys impostos”. També cal destacar la intervenció de Jesús Hernàndez destacant que el PSOE ha dit tres grans mentides: que l’economia va bé, quan només va bé pels empresaris, que es pot fer política social baixant impostos, quan tenim una pressió fiscal més propera a la de Estats Units que a la de Suècia, i que la millor manera de fer polítiques socials són els xecs, quan la coalició ha demostrat per exemple a la conselleria d’Habitatge que calen polítiques més tangibles que la de xecs. A això, el sociòleg Pepe Adelantado va respondre-li que cal afegir una quarta mentida i és que l’Estat de Benestar no serveix per redistribuir riquesa de forma vertical, sinó que serveix per a fomentar la solidaritat vertical, entre gent de la mateixa classe “L’aturat cobra del que treballa, el malalt del que està sa; però no el pobre del ric”.