BOLÍVIA, procés cap a la segona independència.

El proper dimarts 1 de Juliol es realitza un acte a Cerdanyola parlar sobre la situació actual a l'estat Bolivià i les pressions d'alguns sectors aligàrquics per desestabilitzar el govern democràtic.

Informació de l'acte:

DIA: DIMARTS, 1 DE JULIOL DE 2008
HORA: 19:00
LLOC: ATENEU DE CERDANYOLA (SALA 20)

Joves d’Esquerra Verda i Alternativa Jove de Cerdanyola es posicionen contra l’ampliació de la jornada de treball

Joves d’Esquerda Verda i Alternativa Jove rebutgem la decisió Consell de la UE d’ampliar a 60 hores la jornada de treball o 65 en alguns casos com els dels metges. El passat 10 de juny els ministres de treball de l’Europa dels vint-i-set van aprovar la modificació de la Directiva 2003/88/CE sobre temps de treball, promoguda pels governs de França, Itàlia, Gran Bretanya i Alemanya amb l’abstenció del govern espanyol. Això suposa un retrocés inacceptable en un dels avenços laborals i socials més importants del segle XX: la jornada laboral de 40 hores.

Recordem que a Cerdanyola el 84% de la població activa ocupada són assalariats i assalariades, que veuran com la negociació col·lectiva de la jornada queda dinamitada i substituïda per una negociació directa amb l’empresari, deixant encara amb més inferioritat de condicions als treballadors i treballadores, cosa que suposarà a la pràctica que l’empresari escollirà lliurement la jornada. La gran majoria de la ciutadania, per tant, pot quedar perjudicada per una decisió que només vetlla pels interessos dels poderosos. És per això que el grup d’ICV-EUiA vehicularà una moció elaborada per JEV i AJ en la que es “lamenta la decisió presa pel Consell de la UE, i la decisió del govern espanyol de no votar-hi en contra”. Per tot plegat, esperem tenir un alt grau de consens en la proposta, i desitgem que sigui aprovada per unanimitat.

Hem de recordar que perquè la mesura de modificació de la directiva s’aprovi definitivament ha de ser aprovada pel Parlament Europeu, en el qual els conservadors i liberals tenen majoria. És per això que al text de la moció s’insta als “eurodiputats i eurodiputades a votar en contra de la mesura”, amb la voluntat de frenar l’entrada en vigor de la directiva, malgrat que som conscients de la dificultat que així sigui.

Aquest és el text íntegre de la moció:

PROPOSTA DE MOCIÓ EN RELACIÓ A LA DECISIÓ DEL CONSELL DE LA UE D’AMPLIAR LA JORNADA LABORAL A 65 HORES SETMANALS

La decisió d’ampliar la jornada laboral fins a 65 hores setmanals, acord al que van arribar el passat 10 de juny els ministres de treball de l’Europa dels vint-i-set modificant la Directiva 2003/88/CE sobre temps de treball, suposa un greu atac als drets dels treballadors i les treballadores i un retrocés en una de les conquestes socials més importants del segle XX: la jornada laboral de 8 hores reconeguda per la OIT des de 1917. Malgrat que les decisions de la UE puguin semblar llunyanes, l’aprovació de la directiva afectaria directament a la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes de Cerdanyola, ja que obriria les portes a les jornades abusives i dificultaria encara més la conciliació de la vida personal i laboral, un dels problemes principals de la ciutadania de la ciutat i del país.

La dreta conservadora europea pretén deixar a mans dels treballadors/es la negociació de les condicions de treball amb negociació directa amb l’empresari sota el pretext de la llibertat individual cosa que suposaria desregular el mercat laboral, dinamitant els processos de negociació col·lectiva, deixant en condicions d’inferioritat als assalariats i assalariades. És inconcebible que per superar les pressions d’opt out del govern britànic la minoria acabi imposant els seus criteris liberals a la resta d’estats.

Lamentem que aquesta situació ve produïda pel joc de majories en els governs europeus, amb la influència creixent de la dreta europea de la mà de Berlusconi, Brown, Merkel i Sarkozy en la presa de decisions de la UE. Propostes com la directiva Bolkestein, la Directiva relativa a la condicions de treball dels treballadors cedits per empreses de treball temporal (ETT) o aquesta ampliació dels temps de treball són retrocessos socials inacceptables. A més, la manca de diàleg social mostra la feblesa dels mecanismes democràtics en la presa de decisions de la UE, que està portant a un desprestigi de les institucions comunitàries davant les organitzacions sindicals, els agents socials i la ciutadania en general.

La proposta del Consell de la UE haurà de tornar al Parlament Europeu per a ser debatuda.

És per això que:

Els grups municipals de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès lamentem la decisió presa pel Consell de la UE, i la decisió del govern espanyol de no votar-hi en contra.

Els grups municipals de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès instem als eurodiputats i eurodiputades a votar en contra de la mesura, i confiem en que es pugui aturar aquesta directiva aberrant que si finalment s’acaba aprovant, serà el pitjor retrocés en drets socials que patirà la UE des que es va constituir.

Més info:

Web nacional de Joves

Web nacional d'ICV

Vaga de transportistes i les contradiccions de ser autònom

Els transportistes han convocat una vaga degut a l’increment del preu del combustible. Aquest tancament patronal ha estat impulsat especialment pels camioners autònoms, mentre que la gran patronal del sector del transport encara no ha recolzat (explícitament) l’aturada.

Si hi ha un grup social caracteritzat per conservador i liberal en la seva ideologia aquest és el dels autònoms. Camioners, pescadors, taxistes, agricultors, etc. són, en general, votants de dretes i demanen menys impostos i menys Estat. No obstant això, quan cauen els seus beneficis reclamen ajudes i subvencions del Papà Estat. Per exemple, els agricultors propietaris de les terres i ramaders poden continuar produint gràcies a les subvencions que reben de la Unió Europea, ja que sense aquestes ajudes directes i indirectes no podrien competir amb els costos de producció dels agricultors i ramaders de països en vies de desenvolupament.

El passat diumenge 8 de juny, en el programa Hora 25 de la Cadena Ser es van escoltar les reivindiacions d’un grup de transportistes que formaven un piquet. Demanaven unes tarifes mínimes per llei, subvencions i/o baixades d’impostos sobre els carburants. A la vegada insultaven a Zapatero perquè en la recent reunió de la OMC havia promès 500 milions d’Euros per pal·liar la crisis alimentària als països més pobres del planeta, argumentant que era el seus diners recaptats amb els seus impostos.

Aquests mateixos agricultors i ramaders també demanen aranzels per impedir l’entrada de productes estrangers, però exigeixen que l’Estat subvencioni la benzina, la qual també s’obté del mercat internacional. Però quan els treballadors assalariats es manifesten, els transportistes i taxistes són els primers en reclamar a la policia per tal de que deixin lliure la via pública. Però cap piquet de treballadors és tan violent com els protagonitzats pels transportistes.

Les grans contradiccions d’aquest col·lectiu sorgeixen de la seva doble condició: són a la vegada empresaris i treballadors. Això sí, petits empresaris, el que fa que l’única forma de sobreviure en el mercat sigui l’explotació de la seva força de treball per ells mateixos. Potser no hi ha una manera més eficaç d’alineació capitalista que la que s’aconsegueix amb aquest tipus de subcontractació. L’empresari ja no necessita vigilar al treballador per a que aquest produeixi, ja que al estar relacionats directament els seus ingressos amb la producció, el treballador es converteix en presoner i carceller a la vegada.

A més, l’empresari s’estalvia un bon diner, ja que a un treballador assalariat li ha de pagar les càrregues socials, mentre que el treballador autònom ha de pagar la Seguretat Social de la seva butxaca, pel que sempre tendeix a la cotització més baixa i per tant rep unes prestacions clarament insuficients.

Igualment, tot i comptar la majoria d’ells amb un sistema fiscal amb una menor càrrega impositiva que la resta de treballadors (IRPF per mòduls), el fet de ser ells mateixos els que hagin de pagar directament a Hisenda en comptes de que aquesta quantitat ja sigui descomptada per l’empresari, no fa més que exacerbar el seu pensament liberal.

Dos són les conclusions que podem obtenir d’aquestes protestes. La primera, que mentre que el sistema econòmic social permeti l’existència d’aquest tipus de treballadors, les classes dominants tindran un gran aliat en ells. La segona, que la dreta o els liberals no volen menys Estat, sinó un Estat encara més servil als seus interessos privats.

D’altra banda, avui mateix el secretari general de Comissions Obreres, José María Fidalgo, ha declarat avui que l’aturada dels transportistes no és una vaga sinó un tancament patronal, ja que els treballadors que estan treballant són autopatrons, i ha assegurat que aquesta és una pràctica il·legal en l’ordenament jurídic espanyol. A més, ha assegurat que la petició d’aplicar una tarifa mínima al servei ofert pels transportistes és impossible perquè no ho permet la legislació europea. Ha rebutjat variar la fiscalitat dels carburants ja que cal mantenir les obligacions de les administracions públiques amb tots els ciutadans.

Aquesta vaga és il·legal. Els transportistes pretenen que amb els diners de tots els contribuents se’ls subvencioni només a ells en un problema que afecta a tots els ciutadans. És més, la manera de reivindicar-se es basa en menysprear els drets de la resta de ciutadans i treballadors de l’Estat espanyol, així com amenaçar o agredir als que no estiguin d’acord amb la vaga. Quan van veure que gran part del seu gremi i de la societat no estava d’acord amb l’aturada, van començar a recriminar l’actuació del Govern central i dels Govern autonòmics.

El dret a vaga és un dret inherent als treballadors. Però amb aquest tipus d’actuacions dels transportistes s’agredeix aquest dret fonamental. Per desgràcia el transport és un mercat liberalitzat i de lliure competència dins la UE, de tal manera que els transportistes hauran d’incrementar el preu dels seus serveis o tancar si no poden suportar els preus de mercat. Benvinguts al capitalisme.

Apostem per l'Esquerra Verda

Aquí us presentem un artícle publicat a Le Monde el 25 de maig de 2008.

LA CRISIS NO ES FRUTO DEL AZAR

Esta crisis financiera no es el fruto del azar. No era imposible de prever, como pretenden hoy altos responsables del mundo de las finanzas y de la política. La voz de alarma ya había sido dada hace varios años, por personalidades de reconocido prestigio. La crisis supone de facto el fracaso de los mercados poco o mal regulados, y nos muestra una vez más que éstos no son capaces de autorregularse. También nos recuerda que las enormes desigualdades de rentas no dejan de crecer en nuestras sociedades y generan importantes dudas sobre nuestra capacidad de implicarnos en un diálogo creíble con las naciones en desarrollo en lo que concierne a los grandes desafíos mundiales.

Los mercados financieros se han vuelto cada vez más opacos y la identificación de quienes soportan y evalúan los riesgos se revela como un desafío titánico. El sector bancario, poco o nada regulado, no ha hecho si no crecer en el curso de los veinte últimos años. Los grandes bancos participaron en un juego de "creación y distribución" de productos financieros extremadamente complejos, y se embarcaron en la venta, bajo un embalaje bastante dudoso, de productos financieros vinculadas a préstamos inmobiliarios de alto riesgo. Regímenes de primas inadecuadas, una visión demasiado cortoplacista, y evidentes conflictos de interés fomentaron transacciones especulativas.

Los préstamos hipotecarios de baja calidad, basados en la idea irracional de que los precios de los bienes inmuebles continuarían aumentando sin cesar, permitiendo así rembolsar la deuda contraída, son sólo los síntomas de una crisis más amplia en materia de gobernanza financiera y de prácticas comerciales. Las tres agencias más grandes de valoración de riesgos en el mundo evaluaron que estos productos financieros estaban relativamente exentos de riesgo. Un banco de inversión ganó mil millones de dólares especulando a la baja con las hipotecas subprimes que fueron vendidas a sus clientes ¡Es el resumen más elocuente de la pérdida de toda ética en el mundo de los negocios!

Habíamos sido advertidos de los peligros de esta situación. Alexander Lamfalussy y el Comité de Sabios, en un informe sobre los mercados de los valores europeos en el año 2001, subrayaron la relación entre la eficacia aparente de estos mercados y el precio que hay que pagar en materia de estabilidad financiera. Pablo Volker, hace algunos años, ya había expresado su inquietud. Paul Krugman también llamo la atención sobre las amenazas generadas por el crecimiento de entidades financieras no reguladas, hace más o menos una década. En 2003, Warren Buffett llamó a los productos financieros derivados como "armas financieras de destrucción maciza".

Un informe del Banco de Inglaterra sobre la estabilidad financiera evidenció el peligroso foso existente entre los acreedores y las consecuencias de sus decisiones. El problema reside en el modelo actual de gobierno económico y de empresa, basado en una débil reglamentación, un control inadecuado y una demasiado escasa oferta de bienes públicos.

La crisis financiera es la clara demostración de que la actividad financiera es incapaz de su autorregulación. Es imperativo mejorar el control y el marco reglamentario de los bancos. También hay que ver de revisar el escenario reglamentario de los diferentes instrumentos de inversión. La utilización de instrumentos financieros (como las CDO, las obligaciones vinculadas a financieros activos diversos) debe ser reglamentada. Todas las instituciones financieras deberían, tomando como ejemplo a los bancos, mantener reservas mínimas, y su ratio de endeudamiento no puede ser ilimitado. En fin, los regímenes de primas deben ser revisados con el objetivo de evitar que se tomen riesgos inconsiderados sin una cierta prudencia.

En cuanto a las consecuencias de esta crisis sobre la economía real, parece que los expertos económicos de todo el mundo hubieran sido golpeados por un exceso de timidez. Casi todos los institutos de prospectiva económica revisan a la baja las previsiones de crecimiento de los países desarrollados para 2008 y 2009. Pero nadie se atreve a decir claramente si Europa esta amenazada por una recesión económica o no. Ciertos síntomas no obstante no engañan. En el caso de la Unión Europea una recesión este año, o el próximo, tendría dramáticas consecuencias.

La creciente desigualdad social se ha producido paralelamente a un constante crecimiento del sector financiero. Es verdad que los progresos tecnológicos han contribuido de modo significativo a mayores diferencias salariales, favoreciendo la mano de obra altamente cualificada. No obstante, las políticas mal diseñadas han agravado este problema. Hoy, el capital financiero representa quince veces el Producto Interior Bruto (PIB) de todos los países. La deuda acumulada de las familias, las empresas financieras y no financieras, y de las administraciones públicas americanas representa más de tres veces el PIB de los Estados Unidos. El doble de lo que representaba durante el crac de la Bolsa de 1929.

El sistema financiero ha acumulado una gigantesca masa de capital ficticio, pero solo ha mejorado en muy poca medida las condiciones de vida y la preservación del medio ambiente. Esta crisis financiera ha permitido visualizar mucho mejor las enormes desigualdades sociales, que no han dejado de incrementarse en las últimas décadas. Es una ironía que los salarios y las primas de numerosos directores generales hayan crecido exponencialmente mientras que los beneficios de sus empresas se estancaban o descendían. ¡La ética de estos comportamientos es claramente mejorable!

La libertad de mercado no puede ser ajena a la moral social. Adam Smith, padre del liberalismo económico, también escribió la Teoría de los sentimientos morales (PUF, 1999) y Max Weber estableció una relación entre los valores morales del trabajo y el avance del capitalismo. Un capitalismo decente (esto es un capitalismo respetuoso de la dignidad humana, según las palabras de Amartya Sen) requiere una intervención pública eficaz. La búsqueda del beneficio constituye la esencia de la economía de mercado. Pero cuando todo esta en venta, la cohesión social se pulveriza y el sistema se hunde. La crisis financiera actual reduce la capacidad de Occidente de iniciar un diálogo más constructivo con el resto del mundo sobre los desafíos mundiales, sobre la gestión de los efectos de la globalización y del recalentamiento del planeta, mientras que el extraordinario boom económico asiático plantea nuevos desafíos sin precedentes.

Los aumentos espectaculares de los precios de la energía y de los alimentos han agravado los efectos de la crisis financiera y son un mal augurio. Es muy significativo que los fondos especulativos hayan contribuido al alza de los precios de los productos básicos. Los ciudadanos de los países más pobres serán los más perjudicados. Nos arriesgamos a un aumento sin precedentes de la pobreza, a una proliferación de "estados fallidos", a flujos migratorios crecientes y a la aparición de nuevos conflictos armados.

Algunos claman alto y claro que Europa cuenta con "economías sólidas", con un mejor control financiero y una mayor reglamentación que en los Estados Unidos. Podríamos decir que es así. Pero no olvidemos los problemas crecientes de los mercados inmobiliarios en el Reino Unido, España e Irlanda, y el desánimo económico que se expande por toda Europa. Al mismo tiempo nacionalismo económico y populismo van viento en popa.

Los responsables europeos, tanto a escala de la Unión como a nivel nacional, deben aportar una respuesta firme a la actual crisis financiera. Estamos necesitados de pragmatismo, pero también de una visión amplia y cooperativa en la busqueda de objetivos comunes.

Europa debe estudiar esta situación e identificar las consecuencias previsibles en el corto y largo plazo, a fin de elaborar propuestas de gobernanza global que permitan resolver los efectos y las causas profundas de esta crisis.

Ya es hora de crear un Comité Europeo de Crisis que reúna a representantes políticos de alto nivel, a antiguos jefes de Estado y de gobierno, a ministros de economía, así como a economistas de renombre y expertos financieros de todos los continentes. Las tareas de este comité deben ser:
- Analizar detalladamente la crisis financiera en el amplio contexto detallado anteriormente.
- Identificar y evaluar los riesgos socioeconómicos que comporta la crisis financiera para la economía real, en particular en Europa.
- Proponer una serie de medidas al Consejo de la UE a fin de evitar, o al menos limitar, estos riesgos.
- Presentar al Consejo de Ministros de la UE, a los Estados miembro del Consejo de Seguridad de la ONU, al Director General del FMI, y a todas autoridades e instituciones concernidas una serie de propuestas a fin de limitar los efectos de la crisis, y preparar una Conferencia Económica Mundial con el fin de replantearse las actuales regulaciones del sistema financiero internacional y de la gobernanza económica mundial.

En 2000, nos pusimos de acuerdo para hacer de la Unión Europea la región más competitiva del mundo. Esta ambición la hemos reiterado en 2005. Debemos garantizar que la competitividad de Europa sea sostenida y que no este amenazada por los mercados financieros. Debemos actuar, sin mayor dilación, por nuestros ciudadanos: para incrementar las inversiones, para impulsar el crecimiento económico, para avanzar en la justicia social, para lograr nuevas oportunidades de empleos; y en definitiva, por un futuro mejor para todos los europeos.

Firman el articulo:
Jacques Delors y Jacquees Santer, ex presidentes de la Comisión Europea; Helmut Schmidt, ex canciller aleman; Máximo d'Alema, Lionel Jospin, Pavvo Lipponen, Goran Persson, Goran Persson, Michel Rocard, Daniel Daianu, Hans Eichel, Par Nuder, Ruairi Quinn y Otto Graf Lambsdorf.

----------------------------------------

Hagués estat bé que l'article es redactés uns mesos abans d'esclatar la crisis. A fets consumats tothom encerta la crítica. A l'artícle no es menciona com l'esquerra verda europea va ser crítica des del començament amb un model ecònomic que generava un gegant amb peus de fang, el qual ni tans sols es dotava de xarxes de seguretat en cas de fallida.

L'esquerra verda també va advertir fa molt de temps de les conseqüències mediambientals, i per extensió econòmiques, que comporten el canvi climàtic i un model energètic basat en els combustibles fòssils.

El diagnòstic de malaltia que va fer l'esquerra verda avui dia ja s'ha convertit en una pandèmia. Els grans cervells econòmics i financers pensen en mesures reactives per pal·liar les conseqüències funestes d'aquesta situació. Però no s'enrecorden d'un model alternatiu, sostenible, respectuós amb el medi ambient i previsor basat en una economia responsable i un Estat del benestar que distribueix la riquesa i proporciona serveis socials. Els liberals conservadors ho deixen tot en mans del mercat, i als socialdemòcrates els hi ha donat per fer xecs o pactar amb els liberals. Per què no s'obta per la via de l'esquerra verda?

Carrils bici a Cerdanyola (II)

Des de Joves d’Esquerra Verda de Cerdanyola del Vallès, volem tornar a incidir en el tema dels carrils bici. Els hi donem rellevància perquè són una eina necessària per tenir un sistema global de mobilitat basat en la sostenibilitat. És una de les peces que necessita aquest complicat trencaclosques.

La nostra ciutat té una trista història amb els carrils bici. El PSC al seu darrer mandat de govern, va pintar unes quantes línies a alguns carrers de la ciutat i els va anomenar carrils bici. El principal problema és que la seva ubicació no tenia cap tipus de racionalitat. L’exemple més evident va ser quan es va reformar i ampliar el pont vell, que connecta l’Avinguda de Catalunya amb el carrer de Francesc Layret (davant l’Altis), en el qual van pintar un carril bici només al llarg de la calçada del pont (uns 30 metres de llarg). Un altre sense sentit es dona al Carrer Castella; 15 metres de carril bici enmig del no res, una illa sense cap tipus de connectivitat. La conseqüència és que els carrils bici avui dia són utilitzats com aparcaments o bé els cotxes estan obligats a circular trepitjant-los degut a que estan situats en carrers massa estrets.

Com la crítica a la gestió passada no té sentit si no s’aporten alternatives de futur, des de JEV creiem que Cerdanyola s’ha de dotar d’un sistema de carrils bici racional, funcional i segur.
És per això que apostem per adaptar les rondes de circumval·lació de Cerdanyola amb carrils bici. Aquests carrils cal situar-los en zones on circular en bicicleta sigui perillós. En canvi, al centre urbà, on funcionen mesures de pacificació del trànsit i els vehicles circulen a una velocitat més reduïda, és molt més fàcil la convivència enter conductors, ciclistes i vianants. A més, les zones per als vianants com el carrer de Sant Ramon, també permeten gaudir de l’ús de la bicicleta.

Per últim, ens alegrem que quan acabin les obres de reforma de la carretera interurbana entre Cerdanyola i Sant Cugat, aquesta comptarà amb carrils bici modèlics.

En conclusió, animem a que l’Ajuntament de Cerdanyola inverteixi el proper curs econòmic en la instauració de carrils bici. Aquests carrils han de situar-se a la circumval·lació de la ciutat, allà on hi ha més risc al circular en bicicleta. Dins el nucli urbà, s’han de fomentar els carrers peatonals i la pacificació del trànsit a motor per proporcionar les condicions idònies de coexistència entre conductors, ciclistes i vianants. També s’ha de dotar el sistema d’una infrastructura complementària que aporti una major qualitat: bona senyalització, connectivitat i pàrkings a les zones adequades. I que els carrils bici connectin Cerdanyola amb les seves ciutats confrontats sempre que sigui viable.