En un article anterior ja hem observat les teories relatives als vouchers o xecs. Ara toca parlar sobre algunes formulacions pràctiques d’aquests, que recentment a Catalunya han pres el nom de xecs escolars.
La proposta de CiU planteja proporcionar xecs per un valor igual al cost d’una plaça en l’escola pública. Els beneficiaris serien aquelles famílies amb fills en edat de cursar l’ensenyament obligatori (entre els 6 i els 16 anys). És a dir, la Generalitat ha de calcular el cost mig anual per alumne, que per posar un exemple és de 700€, i entrega a cada família un xec d’aquest import per cada fill.
D’aquesta manera es dota a la família de llibertat total per triar el centre escolar on vol que cursi els estudis el seu fill. Si trien una escola pública el cost de la matrícula serà igual al valor nominal del xec escolar. Si trien una escola concertada hauran d’afegir “la voluntat” al valor del xec escolar per formalitzar la matrícula (recordem que les escoles concertades es financen plenament amb diner públic, i el que paguen els pares al centre és anomenat com contribució voluntària). Per últim, si trien una escola privada, podran descomptar el valor nominal del xec escolar del cost total de la matrícula.
Els defensors d’aquest plantejament també qualifiquen de beneficiós el fet que les famílies que porten a escoles privades als seus fills deixaran de realitzar un doble pagament per la formació d’aquests: la quantitat d’impostos que paguen i l’Administració destina a educació no repercuteix nomes en centres subvencionats, sinó que passen a afavorir a la totalitat de població amb fills en edat d’estudiar.
És aquí on hem de recordar els perjudicis dels xecs:
D’una banda ens topem amb el fenomen de la selecció adversa. És a dir, els centres (especialment els privats i concertats) poden fer una tria d’aquells alumnes que desitgen admetre al seu centre. Podrien rebutjar a estudiants per raons d’origen social, econòmiques, culturals, de capacitació,... Així la llibertat d’elecció dels ciutadans no seria tal, sinó que aquesta recauria en els centres. Aquest fet desembocaria en la concentració d’alumnes amb diverses problemàtiques en uns pocs centres (ghettos escolars), a més de comportar una educació segmentada i a diferents velocitats.
D’altra banda, els xecs escolars tindrien un efecte inflacionari en el valor de les matrícules escolars. Calculem. Una família que ja portava el seu fill a una escola privada pagava 700€ anuals en impostos que recaptava l’Administració i 1000€ anuals de matrícula escolar. Si cap variable canvia, amb el xec escolar la seva predisposició a pagar per matricular el seu fill en el mateix centre s’incrementaria fins a 1700€ ja que és la mateixa despesa que realitzava fins aleshores, però ara la pot concentrar tota. La predisposició a pagar d’una família que portava el seu fill a una escola pública contínua sent de 700€. Ningú dubte que tot centre privat o concertat té ànim de lucre, i maximitzaran el valor de la matrícula escolar per aconseguir els majors beneficis possibles, a més d’utilitzar-lo com a barrera d’entrada i rebutjar alumnes amb un determinat perfil. Amb xecs escolars, els preus de les escoles no públiques s’incrementaria de seguida.
Cal sumar el perjudici que suposaria que les escoles públiques tindrien un pressupost igual al nombre d’alumnes matriculats en aquestes multiplicat pel valor del xec escolar. Es perdria el finançament universal de l’escola pública, que avui dia ja és ajustat per assumir totes les necessitats, i que amb l’entrada en vigor dels xecs escolars seria indubtablement deficitària. A més es produiria una fuga dels millors professionals cap aquells centres que paguin millor i tinguin menys problemàtiques.
Podem concloure que tot Estat que s’autoproclami del Benestar, invertirà una important quantitat de recursos en proporcionar a la ciutadania un sistema educatiu universal, gratuït i de qualitat. Aquest ensenyament de qualitat ha d’estar a l’abast de tots i no tan sols d’aquells que s’ho poden pagar. En matèria educativa no hi ha dubte que hem d’observar més als països nòrdics que no pas als anglosaxons.. No ha de manar qui més paga, ha de manar el benestar de la majoria.
