El finançament de Catalunya: una altra mentida de Zapatero

A l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 s’estableix la bilateralitat entre govern central i Generalitat com a sistema de negociació del sistema de finançament de Catalunya.

El PSOE i el PSC posen el crit al cel quan el PP porta davant del Tribunal Constitucional l’Estatut. I està molt bé això, perquè el PP fa demagògia amb tot allò relacionat amb Catalunya. El problema està en que el PSOE no compleix l’Estatut. El no desplegament de la màxima norma catalana és tan o més perjudicial que impugnar-la davant el Constitucional. I, per tant, la demagògia del PSOE vers Catalunya s’aproxima a l’infinit.

Els fets són que aquesta darrera setmana el PSOE ha tractat de canviar la forma de negociació del sistema de finançament, oblidant-se de la bilateralitat i muntant un fòrum de president autonòmics socialistes, per tal d’ofegar la veu de Catalunya i diluir les demandes del govern d’entesa de la Generalitat.

La veritat és que Catalunya veu limitat el seu desenvolupament econòmic degut al perjudici generat pel sistema de finançament autonòmic, tal i com demostren les balances fiscals.

Què són les balances fiscals? L’acció del sector públic central origina fluxos fiscals entre comunitats autònomes en la mesura en que els impostos i despeses públics es distribueixen territorialment; les balances fiscals són les que calculen aquests fluxos. D’aquesta manera, el saldo de la balança fiscal a una CCAA s’obté com la diferència entre els beneficis o pagaments derivats de la despesa que el sector públic central realitza en aquesta comunitat i el volum d’ingressos sostrets d’aquesta regió per a finançar el conjunt de la despesa pública.

Tal i com reflexa la taula, entre 1986 i 2001, Catalunya de mitja va donar al govern central el 7’75% de la riquesa que va generar a canvi de res. És una xifra massa elevada com per anomenar-la solidaritat. Les dades de 2001 fins ara són més abundats, però hi ha un debat en com calcular-les. Només direm que la Fundació Josep Irla situa aquest dèficit en 21.000 M€ l’any 2007.

El PSOE va rebre molts vots a través del PSC de ciutadans catalans que confiaven en la seva promesa de solventar en part aquesta situació discriminatòria. Discriminatòria perquè Catalunya i Balears perden molts recursos mentre Euskadi i Navarra no participen en aquesta “solidaritat”. Però un cop guanyades les eleccions el PSOE s’oblida de part de les seves promeses, i sembla que fan més cas al senyor Manuel Chaves que no pas a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

M. Iceta vs E. Maragall: la indefinició dels socialistes de Catalunya

Fa pocs dies, en una conferència de premsa davant els periodistes, vam poder observar els dos postulats que rondinen per dins del PSC pel que fa les seves relacions amb el PSOE.

Ernest Maragall defensava l’autonomia del PSC, argumentant que una posició pròpia i catalanista en els temes que es tracten a Madrid faria retornar al PSC als seus orígens, alhora que captaria el vot d’una major part de l’electorat. I va ser aquest punt el més rellevant, ja que implícitament venia a dir que si PSOE i PSC són la mateixa marca, a les eleccions autonòmiques no hi ha incentius per votar als socialistes. Això afavoreix l’abstenció o el vot a d’altres partits.

Miquel Iceta, no va trigar a recriminar a Ernest Maragall les seves declaracions. Posant-se molt a la defensiva, el viceprimer secretari dels socialistes catalans va recórrer al pujolisme per dir això no toca. El més greu és que Iceta va assegurar que si el PSC tingués grup propi al Congrés estaria incorrent en un frau de llei, ja que molts electors es donarien per enganyats.

Doncs bé, l’estafa del PSC passa per fer vendre’s com un partit catalanista quan potser només és un partit pseudocatalà, perquè gran part de la seva direcció refusa prendre decisions al carrer Nicaragua i només es dediquen a venerar les ordres que arriben del carrer Ferraz. Castells i E. Maragall ho passen malament quan veuen com Iceta, Chacón, de Madre, Zaragoza o Corbacho treballen per a Zapatero i no pas per a Catalunya.

Catalunya necessita un PSC catalanista per sí mateix. El mèrit d’ICV i ERC és solucionar part d’aquesta mancança al govern d’entesa de la Generalitat.

Carrils bici a Cerdanyola

En el programa electoral d’ICV Cerdanyola a les eleccions municipals es deia:
“Cerdanyola es dotarà de carrils bici en les vies on la intensitat i la perillositat del trànsit requereixen d’un itinerari reservat i protegit per a les bicicletes. Aquest és el cas de l’accés nord, les rondes de la ciutat, les connexions amb la UAB i amb la resta de localitats de l’entorn.”

Aquesta és una proposta valenta i que recolza la mobilitat sostenible. Cal recordar que la peatonalització dels carrers cèntrics i la pacificació del trànsit ja són un incentiu a circular amb bicicleta. Però és hora de racionalitzar els carrils bici i d’incorporar algunes infrastructures bàsiques com els estacionaments propis de bicicletes.

Els carrils bici són una eina clau en la concepció de mobilitat de Joves d’Esquerra Verda. Per això encomiem a l’Ajuntament de Cerdanyola ha realitzar una inversió econòmica destinada específicament als carrils bici el pròxim exercici econòmic de 2009. Estem segurs que assumiran aquest compromís.

Pel que fa al sistema de bicing, la sostenibilitat d’aquest sistema (fora de Barcelona ciutat) passa per la mancomunació del servei. És a dir, resultaria ineficient que cada municipi de l’àrea metropolitana tingues el seu propi sistema de bicing, ja que d’això no resultaria un sistema ordenat. L’alta mobilitat dels ciutadans de l’àrea metropolitana i la proximitat de les ciutats convida a establir una gestió municipal coordinada per maximitzar la qualitat i benefici social del servei.

Cal una xarxa racional de carrils bici tant intermunicipal com intramunicipal.

República i nomenclàtor a Cerdanyola

Les JSC de Cerdanyola van presentar una moció al ple de l’ajuntament en que es proposava donar el nom de II República a un carrer del nostre poble. La proposta va quedar sobre la taula.

Posteriorment, en Javi Montes, membre destacat de les JSC cerdanyolenques ha criticat durament la formació d’ICV i el seu portaveu municipal, perquè el ple no va aprovar la moció presentada. Montes, en un article al seu blog, posava en dubte el republicanisme d’ICV, i justificava que no hagués recolzat la seva proposta degut a la composició de l’equip de govern municipal (ICV-EUiA + CiU).

Des de Joves d’Esquerra Verda volem expressar que la nostra formació recolza que l’Estat espanyol sigui una República Federal on Catalunya tingui plena autonomia. És un dels nostres objectius fonamentals, i adrecem bona part de les nostres accions a la seva consecució.
En tant això, ens agradaria que l’actual plaça de Sant Ramon passi a anomenar-se plaça de la República, nom que tingué durant la vigència de la II República Espanyola a la dècada dels anys 30 del segle XX.

És més, sent maximalistes, ens agradaria que per defensar la laïcitat de l’Estat, algun dia es revisessin els excessius noms de sants i santes que hi ha a la ciutat. Ja que entrem en el nomenclàtor ens fiquem bé. Recordar que el laïcisme és un valor republicà. O ajustar el nom d’homes i de dones presents als carrers, factor que es troba molt desequilibrat.

JEV Cerdanyola recolza donar-li el nom de la República a un carrer o plaça destacat de la ciutat, abans que anomenar-lo de la II República. Perquè aquest inclou valors ideològics més grans, representa experiències passades i propostes de futur, i identifica tant a Catalunya com a Espanya.

Zaplana abandona la seva acta de diputat al Congrés

Eduardo Zaplana Hernández-Soro, nascut a Cartagena el 3 d’abril de 1956, va començar la seva carrera política a UCD. Quan aquest partit es va dissoldre, va entrar a formar part d’AP, partit antecessor del Partit Popular. El 1993 va arribar a aconseguir el càrrec d’alcalde de Benidorm gràcies a una moció de censura contra el PSOE valencià, assolida amb el vot d’una trànsfuga socialista, Maruja Sánchez. Aquest fet el va llençar a l’estrellat. Tant és així, que el 1995 va ser escollit president de la Generalitat valenciana, càrrec que va renovar el 1999 i exercir fins 2002. Aquest any va ser designat ministre de Treball i Assumptes Socials fins 2004 alhora que portaveu del grup popular al Congrés fins 2008.

Observant una mica amb més detall la carrera de Zaplana, podem dir que és un personatge dantesc. Als seus inicis polítics no va dubtar a l’hora de fer declaracions de l’estil “estoy en política para forrarme”. Durant el seu breu període d’alcaldia a Benidorm, va basar l’economia municipal en l’especulació urbanística i en associar la seva imatge a la del cantant Julio Iglesias.

Aquest el va acompanyar també el 1995 en la campanya per ocupar la Generalitat valenciana, amb un discurs basat en el neoliberalisme i el populisme. El progrés econòmic promès per Zaplana al País Valencià, el va fer desenvolupar polítiques públiques tan insensates com privatitzar la sanitat alhora que finançava amb diner públic el parc d’atraccions Terra Mítica. Aquest parc, curiosament està situat a Benidorm, lloc d’origen de Zaplana. Terra Mítica va declarar la suspensió de pagaments el 2004 amb un deute de 360 milions d’€. Un altre mèrit de Zaplana va ser fer que el País Valencià tingués el mateix nombre d’alumnes d’escoles estudiant en edificis que en barracons, degut a la manca d’inversió en centres públics i els incentius fiscals als centres privats.

Amb aquest currículum era fàcil que Aznar l’alcés al seu triumvirat juntament amb Acebes. Aquests tres personatges van dirigir el PP estatal entre 2000 i 2008, unes de les pitjors èpoques mai viscudes a la jove democràcia espanyola i que Catalunya va patir especialment.

Avui, 29 d’abril, i després de la renovació de noms que està fent el PP, Eduardo Zaplana ha abandonat la seva acta de Diputat al Congrés. Es baixa del vaixell ppoppular que s’està enfonsant, a l’igual que Manuel Pizarro.

Per part de la gent d’esquerres és una bona notícia que Zaplana marxi, tot i que sigui per ser conseller europeu de Telefónica (aquesta empresa és un departament més del PP). El pitjor és que marxa després de fer molt de mal a la ciutadania. Zaplana ha comprat vots, ha despilfarrat diner públic, ha menyspreat la identitat catalana del País Valencià, ha manipulat mitjans de comunicació públics, ha mentit als ciutadans des d’un càrrec institucional, ha reduït l’estat del benestar, ha fet que el PSOE sembli un partit d’esquerres, ha portat a Espanya a la guerra i la mort a ciutadans espanyols i iraquians, ha prevaricat, ha usurpat, a extorsionat, i, especialment, ha aconseguit el seu objectiu d’enriquir-se gràcies a la política.

D’aquesta manera és una bona notícia que Zaplana abandoni la política i marxi a Timofónica. La desgràcia és que vindran més com ell, i que el bipartidisme PP PSOE farà que no semblin tan dolents.

El passat dilluns, Joves d’Esquerra Verda i Alternativa Jove vam realitzar un vídeo fòrum en favor de la República. Hi van assistir prop d’una trentena de persones, entre les que destacaven Juan Rodríguez, president d’ICV Cerdanyola i Carles Escolà, regidor municipal.

Andrés Martín, membre de JEV, va presentar l’acte amb un discurs on defensava els valors sobre els que es fonamentava la II República espanyola, tal com la igualtat entre homes i dones, la laicitat de l’Estat, la separació de poders, la llibertat de culte, l’extensió de drets fonamentals i universals, o els estatuts d’autonomia. A més, es va recalcar la necessitat de reforçar la memòria històrica i de dignificar a totes aquelles persones que van ser reprimides pels feixistes.

Posteriorment, Josep Lluís Negreira, va fer un discurs on recordava a la gent que cal defugir de la mitificació de la II República, ja que aquesta, tot i ser valenta en algunes propostes, va tenir grans mancances. D’aquesta manera no s’ha de mitificar ni dimonitzar l’experiència republicana dels anys 30. Per Negreira, les autèntiques democràcies només es poden assolir sota models d’Estat republicans. A més, va recordar diverses vivències de la II República a Cerdanyola i Ripollet.

La part central de l’acte, va ser la projecció del documental Las 13 rosas rojas, el qual reflectia la gran repressió a la postguerra, a la que va ser sotmesa la població civil que en algun moment va donar suport a la República.

La producció d'energia eòlica s'anivella a la d'energia nuclear a Espanya

Alguns dies del passat mes de març, on van coincidir un temporal de vent (increment de producció) i les vacances de setmana santa (reducció del consum a les llars i empreses), l’energia eòlica va generar més electricitat a Espanya que l’energia nuclear, segons dades de Red Elèctrica Espanyola.
És una bona notícia que algunes energies renovables per elles mateixes, en aquest cas l’eòlica, estiguin capacitades per cobrir una bona part de la demanda (fins el 29% del consum diari). És un exemple que la inversió i la planificació comporten resultats beneficiosos.
Ara bé, estem molt lluny de no dependre d’energies contaminants, com la fòssil i la nuclear. Més bé, la realitat és que cremem petroli i fraccionem àtoms sense parar. D’aquí es desprenen resultats que indiquen que Espanya a més de no complir el protocol de Kyoto, ha incrementat en demesia les emissions de diòxid de carboni des de que el va ratificar.
També s’ha de criticar la manca d’inversió en energia solar. Espanya és el país de la UE amb més hores de sol a l’any. Però no aprofita aquest fet per generar energia. El principal productor europeu d’energia solar és Alemanya, que disposa de la meitat de capacitat productiva que l’estat espanyol. Alemanya genera l’11% del volum mundial i Espanya el 2%.
Energia barata o energia neta? Aquest és un debat que des de fa anys mantenen els tècnics i polítics alguns països occidentals. L’energia nuclear té un determinat nivell de risc de catàstrofe i genera residus molt perillosos i duradors. Però té un cost reduït pel volum d’energia que proporciona. En comparació, el cost de generar un terawatt hora és quatre o cinc vegades superior a les energies “verdes” que a la nuclear. Però si als costos de producció s’afegeixen costos no tangibles, és a dir, externalitats positives (sostenibilitat) i negatives (contaminació, risc) els comptes ens diuen que les renovables són unes inversions rentables. I si ho calculem des de la perspectiva de les següents generacions, els beneficis aportats per les energies renovables són molt majors.
En conclusió, cal apostar per la racionalització del consum, la diversificació de les fonts d’energia, i la sostenibilitat d’aquestes. Més energies renovables i cap de nuclear!

Vídeo fòrum II República

Joves d'Esquerra Verda de Cerdanyola del Vallès, en commemoració del 77è aniversari de la proclamació de la II República espanyola, organitzem el proper dilluns 14 d'abril, a les 19:00 h al local d'ICV Cerdanyola (Plaça Primer de Maig, s/n), un vídeo fòrum on es projectarà la pel·lícula "Las 13 rosas".

Comptarem amb la presència de Josep Lluís Negreira, historiador.

En plau convidar-vos a assistir a aquest acte.

Visca la República!