11 jun 2008

Vaga de transportistes i les contradiccions de ser autònom

Els transportistes han convocat una vaga degut a l’increment del preu del combustible. Aquest tancament patronal ha estat impulsat especialment pels camioners autònoms, mentre que la gran patronal del sector del transport encara no ha recolzat (explícitament) l’aturada.

Si hi ha un grup social caracteritzat per conservador i liberal en la seva ideologia aquest és el dels autònoms. Camioners, pescadors, taxistes, agricultors, etc. són, en general, votants de dretes i demanen menys impostos i menys Estat. No obstant això, quan cauen els seus beneficis reclamen ajudes i subvencions del Papà Estat. Per exemple, els agricultors propietaris de les terres i ramaders poden continuar produint gràcies a les subvencions que reben de la Unió Europea, ja que sense aquestes ajudes directes i indirectes no podrien competir amb els costos de producció dels agricultors i ramaders de països en vies de desenvolupament.

El passat diumenge 8 de juny, en el programa Hora 25 de la Cadena Ser es van escoltar les reivindiacions d’un grup de transportistes que formaven un piquet. Demanaven unes tarifes mínimes per llei, subvencions i/o baixades d’impostos sobre els carburants. A la vegada insultaven a Zapatero perquè en la recent reunió de la OMC havia promès 500 milions d’Euros per pal·liar la crisis alimentària als països més pobres del planeta, argumentant que era el seus diners recaptats amb els seus impostos.

Aquests mateixos agricultors i ramaders també demanen aranzels per impedir l’entrada de productes estrangers, però exigeixen que l’Estat subvencioni la benzina, la qual també s’obté del mercat internacional. Però quan els treballadors assalariats es manifesten, els transportistes i taxistes són els primers en reclamar a la policia per tal de que deixin lliure la via pública. Però cap piquet de treballadors és tan violent com els protagonitzats pels transportistes.

Les grans contradiccions d’aquest col·lectiu sorgeixen de la seva doble condició: són a la vegada empresaris i treballadors. Això sí, petits empresaris, el que fa que l’única forma de sobreviure en el mercat sigui l’explotació de la seva força de treball per ells mateixos. Potser no hi ha una manera més eficaç d’alineació capitalista que la que s’aconsegueix amb aquest tipus de subcontractació. L’empresari ja no necessita vigilar al treballador per a que aquest produeixi, ja que al estar relacionats directament els seus ingressos amb la producció, el treballador es converteix en presoner i carceller a la vegada.

A més, l’empresari s’estalvia un bon diner, ja que a un treballador assalariat li ha de pagar les càrregues socials, mentre que el treballador autònom ha de pagar la Seguretat Social de la seva butxaca, pel que sempre tendeix a la cotització més baixa i per tant rep unes prestacions clarament insuficients.

Igualment, tot i comptar la majoria d’ells amb un sistema fiscal amb una menor càrrega impositiva que la resta de treballadors (IRPF per mòduls), el fet de ser ells mateixos els que hagin de pagar directament a Hisenda en comptes de que aquesta quantitat ja sigui descomptada per l’empresari, no fa més que exacerbar el seu pensament liberal.

Dos són les conclusions que podem obtenir d’aquestes protestes. La primera, que mentre que el sistema econòmic social permeti l’existència d’aquest tipus de treballadors, les classes dominants tindran un gran aliat en ells. La segona, que la dreta o els liberals no volen menys Estat, sinó un Estat encara més servil als seus interessos privats.

D’altra banda, avui mateix el secretari general de Comissions Obreres, José María Fidalgo, ha declarat avui que l’aturada dels transportistes no és una vaga sinó un tancament patronal, ja que els treballadors que estan treballant són autopatrons, i ha assegurat que aquesta és una pràctica il·legal en l’ordenament jurídic espanyol. A més, ha assegurat que la petició d’aplicar una tarifa mínima al servei ofert pels transportistes és impossible perquè no ho permet la legislació europea. Ha rebutjat variar la fiscalitat dels carburants ja que cal mantenir les obligacions de les administracions públiques amb tots els ciutadans.

Aquesta vaga és il·legal. Els transportistes pretenen que amb els diners de tots els contribuents se’ls subvencioni només a ells en un problema que afecta a tots els ciutadans. És més, la manera de reivindicar-se es basa en menysprear els drets de la resta de ciutadans i treballadors de l’Estat espanyol, així com amenaçar o agredir als que no estiguin d’acord amb la vaga. Quan van veure que gran part del seu gremi i de la societat no estava d’acord amb l’aturada, van començar a recriminar l’actuació del Govern central i dels Govern autonòmics.

El dret a vaga és un dret inherent als treballadors. Però amb aquest tipus d’actuacions dels transportistes s’agredeix aquest dret fonamental. Per desgràcia el transport és un mercat liberalitzat i de lliure competència dins la UE, de tal manera que els transportistes hauran d’incrementar el preu dels seus serveis o tancar si no poden suportar els preus de mercat. Benvinguts al capitalisme.

10 jun 2008

Apostem per l'Esquerra Verda

Aquí us presentem un artícle publicat a Le Monde el 25 de maig de 2008.
LA CRISIS NO ES FRUTO DEL AZAR
Esta crisis financiera no es el fruto del azar. No era imposible de prever, como pretenden hoy altos responsables del mundo de las finanzas y de la política. La voz de alarma ya había sido dada hace varios años, por personalidades de reconocido prestigio. La crisis supone de facto el fracaso de los mercados poco o mal regulados, y nos muestra una vez más que éstos no son capaces de autorregularse. También nos recuerda que las enormes desigualdades de rentas no dejan de crecer en nuestras sociedades y generan importantes dudas sobre nuestra capacidad de implicarnos en un diálogo creíble con las naciones en desarrollo en lo que concierne a los grandes desafíos mundiales.
Los mercados financieros se han vuelto cada vez más opacos y la identificación de quienes soportan y evalúan los riesgos se revela como un desafío titánico. El sector bancario, poco o nada regulado, no ha hecho si no crecer en el curso de los veinte últimos años. Los grandes bancos participaron en un juego de "creación y distribución" de productos financieros extremadamente complejos, y se embarcaron en la venta, bajo un embalaje bastante dudoso, de productos financieros vinculadas a préstamos inmobiliarios de alto riesgo. Regímenes de primas inadecuadas, una visión demasiado cortoplacista, y evidentes conflictos de interés fomentaron transacciones especulativas.
Los préstamos hipotecarios de baja calidad, basados en la idea irracional de que los precios de los bienes inmuebles continuarían aumentando sin cesar, permitiendo así rembolsar la deuda contraída, son sólo los síntomas de una crisis más amplia en materia de gobernanza financiera y de prácticas comerciales. Las tres agencias más grandes de valoración de riesgos en el mundo evaluaron que estos productos financieros estaban relativamente exentos de riesgo. Un banco de inversión ganó mil millones de dólares especulando a la baja con las hipotecas subprimes que fueron vendidas a sus clientes ¡Es el resumen más elocuente de la pérdida de toda ética en el mundo de los negocios!
Habíamos sido advertidos de los peligros de esta situación. Alexander Lamfalussy y el Comité de Sabios, en un informe sobre los mercados de los valores europeos en el año 2001, subrayaron la relación entre la eficacia aparente de estos mercados y el precio que hay que pagar en materia de estabilidad financiera. Pablo Volker, hace algunos años, ya había expresado su inquietud. Paul Krugman también llamo la atención sobre las amenazas generadas por el crecimiento de entidades financieras no reguladas, hace más o menos una década. En 2003, Warren Buffett llamó a los productos financieros derivados como "armas financieras de destrucción maciza".
Un informe del Banco de Inglaterra sobre la estabilidad financiera evidenció el peligroso foso existente entre los acreedores y las consecuencias de sus decisiones. El problema reside en el modelo actual de gobierno económico y de empresa, basado en una débil reglamentación, un control inadecuado y una demasiado escasa oferta de bienes públicos.
La crisis financiera es la clara demostración de que la actividad financiera es incapaz de su autorregulación. Es imperativo mejorar el control y el marco reglamentario de los bancos. También hay que ver de revisar el escenario reglamentario de los diferentes instrumentos de inversión. La utilización de instrumentos financieros (como las CDO, las obligaciones vinculadas a financieros activos diversos) debe ser reglamentada. Todas las instituciones financieras deberían, tomando como ejemplo a los bancos, mantener reservas mínimas, y su ratio de endeudamiento no puede ser ilimitado. En fin, los regímenes de primas deben ser revisados con el objetivo de evitar que se tomen riesgos inconsiderados sin una cierta prudencia.
En cuanto a las consecuencias de esta crisis sobre la economía real, parece que los expertos económicos de todo el mundo hubieran sido golpeados por un exceso de timidez. Casi todos los institutos de prospectiva económica revisan a la baja las previsiones de crecimiento de los países desarrollados para 2008 y 2009. Pero nadie se atreve a decir claramente si Europa esta amenazada por una recesión económica o no. Ciertos síntomas no obstante no engañan. En el caso de la Unión Europea una recesión este año, o el próximo, tendría dramáticas consecuencias.
La creciente desigualdad social se ha producido paralelamente a un constante crecimiento del sector financiero. Es verdad que los progresos tecnológicos han contribuido de modo significativo a mayores diferencias salariales, favoreciendo la mano de obra altamente cualificada. No obstante, las políticas mal diseñadas han agravado este problema. Hoy, el capital financiero representa quince veces el Producto Interior Bruto (PIB) de todos los países. La deuda acumulada de las familias, las empresas financieras y no financieras, y de las administraciones públicas americanas representa más de tres veces el PIB de los Estados Unidos. El doble de lo que representaba durante el crac de la Bolsa de 1929.
El sistema financiero ha acumulado una gigantesca masa de capital ficticio, pero solo ha mejorado en muy poca medida las condiciones de vida y la preservación del medio ambiente. Esta crisis financiera ha permitido visualizar mucho mejor las enormes desigualdades sociales, que no han dejado de incrementarse en las últimas décadas. Es una ironía que los salarios y las primas de numerosos directores generales hayan crecido exponencialmente mientras que los beneficios de sus empresas se estancaban o descendían. ¡La ética de estos comportamientos es claramente mejorable!
La libertad de mercado no puede ser ajena a la moral social. Adam Smith, padre del liberalismo económico, también escribió la Teoría de los sentimientos morales (PUF, 1999) y Max Weber estableció una relación entre los valores morales del trabajo y el avance del capitalismo. Un capitalismo decente (esto es un capitalismo respetuoso de la dignidad humana, según las palabras de Amartya Sen) requiere una intervención pública eficaz. La búsqueda del beneficio constituye la esencia de la economía de mercado. Pero cuando todo esta en venta, la cohesión social se pulveriza y el sistema se hunde. La crisis financiera actual reduce la capacidad de Occidente de iniciar un diálogo más constructivo con el resto del mundo sobre los desafíos mundiales, sobre la gestión de los efectos de la globalización y del recalentamiento del planeta, mientras que el extraordinario boom económico asiático plantea nuevos desafíos sin precedentes.
Los aumentos espectaculares de los precios de la energía y de los alimentos han agravado los efectos de la crisis financiera y son un mal augurio. Es muy significativo que los fondos especulativos hayan contribuido al alza de los precios de los productos básicos. Los ciudadanos de los países más pobres serán los más perjudicados. Nos arriesgamos a un aumento sin precedentes de la pobreza, a una proliferación de "estados fallidos", a flujos migratorios crecientes y a la aparición de nuevos conflictos armados.
Algunos claman alto y claro que Europa cuenta con "economías sólidas", con un mejor control financiero y una mayor reglamentación que en los Estados Unidos. Podríamos decir que es así. Pero no olvidemos los problemas crecientes de los mercados inmobiliarios en el Reino Unido, España e Irlanda, y el desánimo económico que se expande por toda Europa. Al mismo tiempo nacionalismo económico y populismo van viento en popa.
Los responsables europeos, tanto a escala de la Unión como a nivel nacional, deben aportar una respuesta firme a la actual crisis financiera. Estamos necesitados de pragmatismo, pero también de una visión amplia y cooperativa en la busqueda de objetivos comunes.
Europa debe estudiar esta situación e identificar las consecuencias previsibles en el corto y largo plazo, a fin de elaborar propuestas de gobernanza global que permitan resolver los efectos y las causas profundas de esta crisis.
Ya es hora de crear un Comité Europeo de Crisis que reúna a representantes políticos de alto nivel, a antiguos jefes de Estado y de gobierno, a ministros de economía, así como a economistas de renombre y expertos financieros de todos los continentes. Las tareas de este comité deben ser:
- Analizar detalladamente la crisis financiera en el amplio contexto detallado anteriormente.
- Identificar y evaluar los riesgos socioeconómicos que comporta la crisis financiera para la economía real, en particular en Europa.
- Proponer una serie de medidas al Consejo de la UE a fin de evitar, o al menos limitar, estos riesgos.
- Presentar al Consejo de Ministros de la UE, a los Estados miembro del Consejo de Seguridad de la ONU, al Director General del FMI, y a todas autoridades e instituciones concernidas una serie de propuestas a fin de limitar los efectos de la crisis, y preparar una Conferencia Económica Mundial con el fin de replantearse las actuales regulaciones del sistema financiero internacional y de la gobernanza económica mundial.
En 2000, nos pusimos de acuerdo para hacer de la Unión Europea la región más competitiva del mundo. Esta ambición la hemos reiterado en 2005. Debemos garantizar que la competitividad de Europa sea sostenida y que no este amenazada por los mercados financieros. Debemos actuar, sin mayor dilación, por nuestros ciudadanos: para incrementar las inversiones, para impulsar el crecimiento económico, para avanzar en la justicia social, para lograr nuevas oportunidades de empleos; y en definitiva, por un futuro mejor para todos los europeos.

Firman el articulo:
Jacques Delors y Jacquees Santer, ex presidentes de la Comisión Europea; Helmut Schmidt, ex canciller aleman; Máximo d'Alema, Lionel Jospin, Pavvo Lipponen, Goran Persson, Goran Persson, Michel Rocard, Daniel Daianu, Hans Eichel, Par Nuder, Ruairi Quinn y Otto Graf Lambsdorf.
----------------------------------------
Hagués estat bé que l'article es redactés uns mesos abans d'esclatar la crisis. A fets consumats tothom encerta la crítica. A l'artícle no es menciona com l'esquerra verda europea va ser crítica des del començament amb un model ecònomic que generava un gegant amb peus de fang, el qual ni tans sols es dotava de xarxes de seguretat en cas de fallida.
L'esquerra verda també va advertir fa molt de temps de les conseqüències mediambientals, i per extensió econòmiques, que comporten el canvi climàtic i un model energètic basat en els combustibles fòssils.
El diagnòstic de malaltia que va fer l'esquerra verda avui dia ja s'ha convertit en una pandèmia. Els grans cervells econòmics i financers pensen en mesures reactives per pal·liar les conseqüències funestes d'aquesta situació. Però no s'enrecorden d'un model alternatiu, sostenible, respectuós amb el medi ambient i previsor basat en una economia responsable i un Estat del benestar que distribueix la riquesa i proporciona serveis socials. Els liberals conservadors ho deixen tot en mans del mercat, i als socialdemòcrates els hi ha donat per fer xecs o pactar amb els liberals. Per què no s'obta per la via de l'esquerra verda?

6 jun 2008

Carrils bici a Cerdanyola (II)

Des de Joves d’Esquerra Verda de Cerdanyola del Vallès, volem tornar a incidir en el tema dels carrils bici. Els hi donem rellevància perquè són una eina necessària per tenir un sistema global de mobilitat basat en la sostenibilitat. És una de les peces que necessita aquest complicat trencaclosques.

La nostra ciutat té una trista història amb els carrils bici. El PSC al seu darrer mandat de govern, va pintar unes quantes línies a alguns carrers de la ciutat i els va anomenar carrils bici. El principal problema és que la seva ubicació no tenia cap tipus de racionalitat. L’exemple més evident va ser quan es va reformar i ampliar el pont vell, que connecta l’Avinguda de Catalunya amb el carrer de Francesc Layret (davant l’Altis), en el qual van pintar un carril bici només al llarg de la calçada del pont (uns 30 metres de llarg). Un altre sense sentit es dona al Carrer Castella; 15 metres de carril bici enmig del no res, una illa sense cap tipus de connectivitat. La conseqüència és que els carrils bici avui dia són utilitzats com aparcaments o bé els cotxes estan obligats a circular trepitjant-los degut a que estan situats en carrers massa estrets.

Com la crítica a la gestió passada no té sentit si no s’aporten alternatives de futur, des de JEV creiem que Cerdanyola s’ha de dotar d’un sistema de carrils bici racional, funcional i segur.
És per això que apostem per adaptar les rondes de circumval·lació de Cerdanyola amb carrils bici. Aquests carrils cal situar-los en zones on circular en bicicleta sigui perillós. En canvi, al centre urbà, on funcionen mesures de pacificació del trànsit i els vehicles circulen a una velocitat més reduïda, és molt més fàcil la convivència enter conductors, ciclistes i vianants. A més, les zones per als vianants com el carrer de Sant Ramon, també permeten gaudir de l’ús de la bicicleta.

Per últim, ens alegrem que quan acabin les obres de reforma de la carretera interurbana entre Cerdanyola i Sant Cugat, aquesta comptarà amb carrils bici modèlics.

En conclusió, animem a que l’Ajuntament de Cerdanyola inverteixi el proper curs econòmic en la instauració de carrils bici. Aquests carrils han de situar-se a la circumval·lació de la ciutat, allà on hi ha més risc al circular en bicicleta. Dins el nucli urbà, s’han de fomentar els carrers peatonals i la pacificació del trànsit a motor per proporcionar les condicions idònies de coexistència entre conductors, ciclistes i vianants. També s’ha de dotar el sistema d’una infrastructura complementària que aporti una major qualitat: bona senyalització, connectivitat i pàrkings a les zones adequades. I que els carrils bici connectin Cerdanyola amb les seves ciutats confrontats sempre que sigui viable.

28 may 2008

El mercat de treball espanyol... o com arruïnar la vida de la gent

Sempre hem escoltat el discurs de que les dones, els joves, els majors de 45 anys i els immigrants tenen problemes en el mercat de treball. Agafant el conjunt de la gent treballadora i restant-li els col·lectius mencionats ens queda que només els homes espanyols d’entre 30 i 45 anys tenen estabilitat laboral. I en període de crisis econòmica, ni aquests.

No és difícil arribar a la conclusió de que alguna cosa falla en el sistema. La insatisfacció social és massa elevada com per seguir mantenint el mateix model. I més, quan prop de nosaltres hi ha models de treball més eficients. Les comparacions sempre són odioses... per a aquells que surten perdent. Espanya és el país de la UE-15 (la potent econòmicament) amb més accidentalitat laboral, amb més baixes laborals, amb més baixes de llarga durada, amb més temporalitat, amb un ratio salari mínim/PIB més baix, etc. No guanyarem Eurovisión ni l’Eurocopa, però tenim un munt de rècords.

El problema és que ara estem iniciant una crisis econòmica que durarà almenys un parell d’anys. Aquesta crisis erosiona encara més un mercat de treball ja dèbil per sí mateix. La premissa capitalista sempre es compleix: privatitzar els beneficis i socialitzar les crisis. Sempre es veuen afectats els més indefensos. És aleshores quan l’Estat ha d’actuar a través de polítiques públiques que afavoreixin la cohesió social. Però l’actuar govern de Zapatero només actua en favor del gran capital, i Solbes està disposat a finançar les grans fortunes i abandonar a la seva sort al més necessitats. Amb la polítiques de xecs la redistribució de la riquesa és impossible.

La solució passa per polítiques actives d’ocupació: invertir en educació, formació contínua i aplicar la normativa legal vigent en matèria laboral. Avui sempre estem a temps, però són coses lògiques que s’haurien d’haver fet fa anys. A l’igual que la repensar els sectors industrials no estratègics, la reconversió de la indústria bàsica, pagar les hores extres al sector serveis, compactar les jornades laborals o tenir un sou mínim ajustat a la riquesa que genera el país. Ni PP ni PSOE estan per la labor, aquesta és la gran tragèdia.
El futur és negre. Com ho ha estat el passat.

20 may 2008

El finançament de Catalunya: una altra mentida de Zapatero

A l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 s’estableix la bilateralitat entre govern central i Generalitat com a sistema de negociació del sistema de finançament de Catalunya.

El PSOE i el PSC posen el crit al cel quan el PP porta davant del Tribunal Constitucional l’Estatut. I està molt bé això, perquè el PP fa demagògia amb tot allò relacionat amb Catalunya. El problema està en que el PSOE no compleix l’Estatut. El no desplegament de la màxima norma catalana és tan o més perjudicial que impugnar-la davant el Constitucional. I, per tant, la demagògia del PSOE vers Catalunya s’aproxima a l’infinit.

Els fets són que aquesta darrera setmana el PSOE ha tractat de canviar la forma de negociació del sistema de finançament, oblidant-se de la bilateralitat i muntant un fòrum de president autonòmics socialistes, per tal d’ofegar la veu de Catalunya i diluir les demandes del govern d’entesa de la Generalitat.

La veritat és que Catalunya veu limitat el seu desenvolupament econòmic degut al perjudici generat pel sistema de finançament autonòmic, tal i com demostren les balances fiscals.

Què són les balances fiscals? L’acció del sector públic central origina fluxos fiscals entre comunitats autònomes en la mesura en que els impostos i despeses públics es distribueixen territorialment; les balances fiscals són les que calculen aquests fluxos. D’aquesta manera, el saldo de la balança fiscal a una CCAA s’obté com la diferència entre els beneficis o pagaments derivats de la despesa que el sector públic central realitza en aquesta comunitat i el volum d’ingressos sostrets d’aquesta regió per a finançar el conjunt de la despesa pública.

Tal i com reflexa la taula, entre 1986 i 2001, Catalunya de mitja va donar al govern central el 7’75% de la riquesa que va generar a canvi de res. És una xifra massa elevada com per anomenar-la solidaritat. Les dades de 2001 fins ara són més abundats, però hi ha un debat en com calcular-les. Només direm que la Fundació Josep Irla situa aquest dèficit en 21.000 M€ l’any 2007.

El PSOE va rebre molts vots a través del PSC de ciutadans catalans que confiaven en la seva promesa de solventar en part aquesta situació discriminatòria. Discriminatòria perquè Catalunya i Balears perden molts recursos mentre Euskadi i Navarra no participen en aquesta “solidaritat”. Però un cop guanyades les eleccions el PSOE s’oblida de part de les seves promeses, i sembla que fan més cas al senyor Manuel Chaves que no pas a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

M. Iceta vs E. Maragall: la indefinició dels socialistes de Catalunya

Fa pocs dies, en una conferència de premsa davant els periodistes, vam poder observar els dos postulats que rondinen per dins del PSC pel que fa les seves relacions amb el PSOE.

Ernest Maragall defensava l’autonomia del PSC, argumentant que una posició pròpia i catalanista en els temes que es tracten a Madrid faria retornar al PSC als seus orígens, alhora que captaria el vot d’una major part de l’electorat. I va ser aquest punt el més rellevant, ja que implícitament venia a dir que si PSOE i PSC són la mateixa marca, a les eleccions autonòmiques no hi ha incentius per votar als socialistes. Això afavoreix l’abstenció o el vot a d’altres partits.

Miquel Iceta, no va trigar a recriminar a Ernest Maragall les seves declaracions. Posant-se molt a la defensiva, el viceprimer secretari dels socialistes catalans va recórrer al pujolisme per dir això no toca. El més greu és que Iceta va assegurar que si el PSC tingués grup propi al Congrés estaria incorrent en un frau de llei, ja que molts electors es donarien per enganyats.

Doncs bé, l’estafa del PSC passa per fer vendre’s com un partit catalanista quan potser només és un partit pseudocatalà, perquè gran part de la seva direcció refusa prendre decisions al carrer Nicaragua i només es dediquen a venerar les ordres que arriben del carrer Ferraz. Castells i E. Maragall ho passen malament quan veuen com Iceta, Chacón, de Madre, Zaragoza o Corbacho treballen per a Zapatero i no pas per a Catalunya.

Catalunya necessita un PSC catalanista per sí mateix. El mèrit d’ICV i ERC és solucionar part d’aquesta mancança al govern d’entesa de la Generalitat.

2 may 2008

Carrils bici a Cerdanyola

En el programa electoral d’ICV Cerdanyola a les eleccions municipals es deia:
“Cerdanyola es dotarà de carrils bici en les vies on la intensitat i la perillositat del trànsit requereixen d’un itinerari reservat i protegit per a les bicicletes. Aquest és el cas de l’accés nord, les rondes de la ciutat, les connexions amb la UAB i amb la resta de localitats de l’entorn.”

Aquesta és una proposta valenta i que recolza la mobilitat sostenible. Cal recordar que la peatonalització dels carrers cèntrics i la pacificació del trànsit ja són un incentiu a circular amb bicicleta. Però és hora de racionalitzar els carrils bici i d’incorporar algunes infrastructures bàsiques com els estacionaments propis de bicicletes.

Els carrils bici són una eina clau en la concepció de mobilitat de Joves d’Esquerra Verda. Per això encomiem a l’Ajuntament de Cerdanyola ha realitzar una inversió econòmica destinada específicament als carrils bici el pròxim exercici econòmic de 2009. Estem segurs que assumiran aquest compromís.

Pel que fa al sistema de bicing, la sostenibilitat d’aquest sistema (fora de Barcelona ciutat) passa per la mancomunació del servei. És a dir, resultaria ineficient que cada municipi de l’àrea metropolitana tingues el seu propi sistema de bicing, ja que d’això no resultaria un sistema ordenat. L’alta mobilitat dels ciutadans de l’àrea metropolitana i la proximitat de les ciutats convida a establir una gestió municipal coordinada per maximitzar la qualitat i benefici social del servei.

Cal una xarxa racional de carrils bici tant intermunicipal com intramunicipal.

República i nomenclàtor a Cerdanyola

Les JSC de Cerdanyola van presentar una moció al ple de l’ajuntament en que es proposava donar el nom de II República a un carrer del nostre poble. La proposta va quedar sobre la taula.

Posteriorment, en Javi Montes, membre destacat de les JSC cerdanyolenques ha criticat durament la formació d’ICV i el seu portaveu municipal, perquè el ple no va aprovar la moció presentada. Montes, en un article al seu blog, posava en dubte el republicanisme d’ICV, i justificava que no hagués recolzat la seva proposta degut a la composició de l’equip de govern municipal (ICV-EUiA + CiU).

Des de Joves d’Esquerra Verda volem expressar que la nostra formació recolza que l’Estat espanyol sigui una República Federal on Catalunya tingui plena autonomia. És un dels nostres objectius fonamentals, i adrecem bona part de les nostres accions a la seva consecució.
En tant això, ens agradaria que l’actual plaça de Sant Ramon passi a anomenar-se plaça de la República, nom que tingué durant la vigència de la II República Espanyola a la dècada dels anys 30 del segle XX.

És més, sent maximalistes, ens agradaria que per defensar la laïcitat de l’Estat, algun dia es revisessin els excessius noms de sants i santes que hi ha a la ciutat. Ja que entrem en el nomenclàtor ens fiquem bé. Recordar que el laïcisme és un valor republicà. O ajustar el nom d’homes i de dones presents als carrers, factor que es troba molt desequilibrat.

JEV Cerdanyola recolza donar-li el nom de la República a un carrer o plaça destacat de la ciutat, abans que anomenar-lo de la II República. Perquè aquest inclou valors ideològics més grans, representa experiències passades i propostes de futur, i identifica tant a Catalunya com a Espanya.