24 jul 2007

Llibertat d'Expressió


Aquesta setmana he tingut profundes reflexions sobre quina llibertat d'expressió tenim al nostre Estat. He sentit vergonya, fàstic i ràbia. Els límits del dret de l'honor no són els mateixos per tots. Desgraciadament el sr. Jiménez Losantos pot menysprear al poble català impunement. D'Altres han de medir les seves paraules i fins i tot els seus acudits, més encara si tracten sobre la Família Real. En fi m'han passat pel cap diverses coses que voldria compartir.


20 de Juliol de 2007. El jutge Juan de l'Olmo de l'Audiència Nacional ordena el segrest de la publicació El Jueves per una caricatura del sr. Felip de Borbó i de la sra. Letizia Ortiz. Haig de reconèixer que mai havia sentit l'expressió "segrestar una publicació" fins la setmana passada. La setmana passada descobreixo també per desgràcia va ser una expressió popular durant el franquisme, ja que era habitual que la censura del règim ho practiqués. Però ara estem a l'any 2007. Increïble. Podria parlar del sr. Del Olmo, ganes no hem falten. Podríem parlar del seu currículum, del que representa el sr. del Olmo de les seves ànsies de protagonisme, del seu alineament a la batalla entre “El Mundo” i “El País”, al costat dels que defensen la teoria de la conspiració. Podria parlar de que aquest personatge tindria una existència més coherent en èpoques pretèrites, si no fos que desgraciadament en aquelles èpoques les persones de la condició sexual de Del Olmo van patir abusos i discriminacions que jo no li desitjo ni amb ell ni a ningú. Podria parlar de l'Audiència Nacional, institució anacrònica, que per molt jutges i jutgesses hauria de desaparèixer, com reclama el col·lectiu Jutges per la Democràcia. Però no vull entrar en això. Hem fa mandra.


20 de Juliol de 2007, El Jueves rep, en principi una mala notícia. Retiren dels quioscos la seva revista. Alhora, El Jueves aconsegueix l'acte publicitari més important que el que mai podria aconseguir amb mitjans propis. La portada dels srs. Felipe i Letizia és, segurament, una de les més vistes dels darrers anys, cosa que amb les noves tecnologies era ben fàcil de preveure que passaria. El senyor Del Olmo volia que no la veiès ningú?Doncs la vist tothom. Recordo ara fa ja un temps, quan Ariel Sharon va sortir a fer una roda de premsa amb la revista El Jueves a la mà. La portada era el mateix Sharon amb cos de porc. “Això és una prova de l'antisemitisme europeu” va dir el que era primer ministre Israelià (en una época on els seus soldats assassinaven nens palestins a diari ell es preocupava més per la premsa satírica espanyola). La setmana següent d'aquesta roda de premsa, la portada de El Jueves va incloure un recordatori del que havia fet Sharon amb la frase “El Jueves, anunciada en televisión”. Juliol de 2007, El Jueves porta l'humor al màxim extrem, i fa una nova portada amb Letizia i Felip, aquesta vegada imitant la típica explicació d'una profe primària de “La abejita coje el pol·len de la flor” com a resposta a un nen repel·lent que pregunta “com neixen els nens?”. Brutal. Señor Del Olmo, prometo fer-me subscriptor de El Jueves (si es que tenen subscriptors) o com a mínim comprar-lo totes les setmanes que pugui. Suposo que no era això el que vosté volia.


21 de Juliol de 2007. Estic a Mataró, amb uns amics a un concert dins del festival Cruïlla de cultures, l'artista estrella és Fermín Muguruza. Ideològicament segur que tenim poc a veure el Muguruza i jo, però la seva música m'encanta, el segueixo de fa molts anys (Kortatu, Negu Gorriak, boníssims). Muguruza ha protagonitzat un dels episodis més vergonyosos de la manca de llibertat d'expressió al nostre Estat. Fa aproximadament 4 anys alguns ajuntament governats tant pel PP com pel PSOE van prohibir concerts de Manu Chao perquè uns dels músics era Muguruza amb excuses rocambolesques com els noms del pavelló (cas de Màlaga). Ara Muguruza no pot tocar a Andalusia, Galícia, València, Extremadura, Castella-Lleó i un seguit més de comunitats, perquè la classe política dominant d'aquestes comunitats autònomes (PP-PSOE) l'han vetat. A mig concert Muguruza fa un recordatori del que ha passat amb la revista el Jueves. Tots aplaudim. Ell ho relaciona amb un altre episodi vergonyós que és el judici que va guanyar el grup basc de punk Soziedad Alcoholika. L'Audiència Nacional els va jutjar per enaltiment del terrorisme. La denúncia la va fer l'AVT. Per sort van ser declarats innocents (faltaria més). A mí em ve al cap un altre cas molt menys conegut, però que m'és molt més proper: Los Draps. Un coleguita de la faqultat meu, del César i de l'Andrés, el Marc Martí (incansable company de farres, consumidor de cubates irreductible), té un grup amateur de molt èxit, sobretot a la Franja de Ponent, a Saragossa i a Catalunya que es diu Los Draps. Abans de les eleccions municipals el PP de Teruel va amenaçar de portar-los a judici si no retiraven el seu darrer disc (que va ser tot un èxit de vendes, i segur que és l'inici de la professionalització del grup). El motiu: Una cançó titulada “Feixistes del PP” i una lletra que diu “Cacen terroristes en el nom de la Constitució”. Amb la denúncia que van amenaçar de interposar contra el grup del Matarranya només demostren ser uns feixistes i caçar terroristes en nom de la constitució, per tant amic Marc vas fer una gran diagnosi. Per sort al final no van consumar l'amenaça únicament electoralista de presentar la denúncia. De forma premonitòria, el grup va fer una cançó en el seu disc No mos fareu callar! titulada Llibertat d'exprissió. la podeu descarregar gratuïtament de la pàgina http://losdraps.net/


No pot ser que els artistes, músics, humoristes gràfics, escriptors, visquin amb l'espassa de Democles sobre el cap. Mentrestant hi ha periodistes que poden vomitar sobre el que vulguin impunement. Si s'ha de segrestar el Jueves, jo reclamo que es segrestin totes les edicions de El Mundo dels darrers tres anys. Si han de denunciar a Los Draps o a Soziedad Alcoholika, que portin a judici també a Jiménez Losantos. I si Muguruza no pot actuar a mig estat, que TVE amb diners de tots no torni a fer mai més cap gala amb Raphael.

O millor encara, no segrestem res, no tanquem cap diari com Egunkaria, i deixem a tothom expressar lliurement el que vulgui i més si es en clau d'Humor com fa El Jueves.

16 jul 2007

Primer post d'excursionisme al nostre blog



Com vàrem dir en el primer missatge del blog, esperàvem que aquest espai pogués servir també per parlar de temes que no tinguessin res a veure amb la política. Avui he decidit fer el primer post d'un tema perquè sí, solament perquè hem venia de gust! Els que em coneixen saben que una de les meves dèries són els esports de muntanya, i avui us recomanaré l'excursió que vaig fer ahir. I és que som diversos els membres de JEV de Cerdanyola als que ens agrada el senderisme, així que ja era hora de que en parléssim. Hi ha qui per gaudir de la muntanya ha d'anar a Eslovènia o l'Alpe d'Huez (com algun que corre per Cerdanyola...). Jo, en canvi, me'n vaig a Berga.


Bé, sense més passo a la recomanació: la primera etapa del GR-107, conegut per tots com el Camí dels Bons Homes, amb una variant de tornada. Aquest camí es famós donat que va ser el camí de fugida dels Càtars (Considerats Heretges per l'església de Roma i per les monarquies franceses), coneguts també com a Bons Homes, que van haver de fugir d'Occitània entre els segles X i IX i molts d'ells van arribar fins al Bergadà. Per saber-ne més sobre Càtars us recomano el llibre de Xavier Escura “Per Castells d'Heretges”. Aquest camí arriba fins a Montsegur, un poble petit i acollidor al Sud de França, passant pel Bergadà, la Cerdanya i l'Ariège.

L'etapa que us recomano és de sortida des de l'inici del GR al Santuari de Queralt, seguint el sender fins al poble abandonat de Peguera, que es un bon lloc per dinar i fins i tot fer una becaina, i des d'aquí podem tornar pel mateix camí que hem fet o agafar el PR-C 73 passant per Rasos de Peguera i desviant-nos cap a Queralt. Fins a Peguera hi ha 12.3 Km i si estem en bona forma (que no es el meu cas) s'hauria d'arribar en 3 hores 30 minuts. La meva parella i jo en vàrem trigar quatre i mitja, si bé és cert que ens vam aturar a esmorzar i ens vam apalancar una estona a mig camí. Fins arribar a Peguera podem veure un paisatge imponent, ja que s'arriba a estar als 1.700 metres d'alçada. Es comú veure gent àligues, moltes vaques i l'imatge imponent de gent fent parapent. Passarem per una Baga molt agraïda a l'estiu, donat que és una fageda ombrívola. Podrem caminar camp a través per uns prats que a l'estiu són verds i impecables. El GR fins i tot passa per dins d'un curt túnel d'

uns 15 metres de llarg i uns 2 d'alçada que antigament havia servit per les vagonetes que extreien minerals a la mina de Peguera.


La primera etapa del GR continua fins a Gósol, on es culmina la primera etapa, però donat que és un trajecte no circular us recomano que torneu arribats a Peguera. Fins i tot podeu acabar abans si s'us fa massa dur el camí. Jo ahir vaig tornar per PR-C 73. No està tan ben senyalitzat com el GR i es molt exigent, així que si

no esteu acostumats, no porteu cartografia i no porteu un calçat adequat és millor tornar pel Camí dels Bons Homes i en tres horetes més sereu a l'inici. Tot i això, el PR és molt i divertit i alhora exigent, amb unes pendents de baixada espectaculars just desprès de deixar els Rasos de Peguera. Així per tant si us agraden les emocions fortes torneu per aquest camí. La veritat és que jo vaig fer un error de càlcul i se'm va fer literalment de nit. De totes maneres si aneu a per feina, començant la ruta abans de les 10 del matí (nosaltres la vam començar a les 12), a quarts de nou podeu estar a Queralt pensant un bon lloc on sopar.

Bé, aquí queda la meva recomanació, us deixo amb quatre fotos del camí i de Berga (a la sortida, de dia, i a l'arribada, de nit).

11 jul 2007

RESPECTE ELS RECENTS CANVIS A L’EXECUTIU DE RODRÍGUEZ ZAPATERO


1. El millor per Catalunya no és tenir una ministra catalana més sinó el canvi de la ministra de Foment, Magdalena Álvarez, que ha abandonat Rodalies de RENFE, ha bloquejat l’acord per la gestió de l’aeroport d’El Prat i ha retardat l’arribada del TGV a la frontera francesa.

2. Ha estat una oportunitat perduda per a Rodríguez Zapatero perquè podia haver canviat a la ministra que ha fet més mal a Catalunya. Ara, per tant, encara es fa més corresponsable de la situació al mantenir Magdalena Álvarez en el càrrec.

3. Respecte el nomenament de Carme Chacón com a ministra d’Habitatge, el repte de la política d’habitatge és superar el suspens actual. El problema és que actualment aquesta política es lidera des del Ministeri d’Economia, que es nega a la reforma de l’IBI, a gravar els habitatges desocupats o desgravar el lloguer.

4. La nova ministra tindrà com a repte canviar radicalment no només les polítiques del Ministeri d’Habitatge, sinó també la d’Economia. Si no vol defraudar a la seva generació, haurà de treballar per facilitar l’accés a l’habitatge, esperem que el seu primer anunci sigui una reorientació de les polítiques, i també que en el desenvolupament de les polítiques d’habitatge reconegui les competències de les comunitats autònomes.

5. El canvi de govern anunciat fa evident que es complirà el termini de la legislatura fins el mes de març, i per tant, en aquest escenari demanem que fins al final del mandat es treballi pel desplegament de l’Estatut, per fer front als reptes des d’un punt de vista d’esquerres i adoptar mesures per la lluita contra el canvi climàtic.

3 jul 2007

Legislatura 2007-2011

Tot just acaba de començar la VIII legislatura a l’Ajuntament de Cerdanyola. Hi ho ha fet d’una manera convulsa, degut al xivarri provocat per aquells que no accepten la regulació vigent de la democràcia representativa. Aquesta normativa electoral és la mateixa que ha investit cada alcalde de Cerdanyola des de 1979.
S’obre una etapa de bones expectatives de creixement per a la ciutat. Aquest creixement serà transversal ja que repercutirà en àrees com sanitat, educació, comerç, ocupació, joves,... I això és possible per un creixement econòmic que situa Cerdanyola com la quarta ciutat catalana més atractiva per a invertir. De retruc s’eixugarà part del deute i es milloraran les finances locals.
I això com ho palparem els ciutadans? Doncs amb tres noves escoles bressol, un hospital lleuger, el sincrotró (generador de valor afegit i d’ocupació), major construcció d’habitatge protegit de venda i lloguer, la continuació de la renovació de la trama urbana, el conveni amb l’ACA per la millora del Riu Sec, nous equipaments per a joves, més i millor atenció a persones amb dependència, dinamització del comerç local, nou transport públic, etc. Equitat, economia i ecologia són els tres pilars de creixement.
La ciutadania no ha de permetre que la conjuntura política ennegreixi el creixement del que està gaudint Cerdanyola. Les ciutats les construeixen el treball de la seva ciutadania i la gestió dels seus representants, no pas unes sigles polítiques.

2 jul 2007

La entrevista de Tobin a Der Spiegel

Avui us volia penjar la famosa entrevista que el setmanal alemany Der Spiegel va fer a James Tobin al 2001, en la qual parlava de la seva famosa Tasa, que que pretenia gravar els moviments especulatius de capital. La seva Tasa, ha guiat intel·lectualment i teòricament al col·lectiu altermundista ATTAC. Tot i això, com veiem a la entrevista Tobin no combrega del tot amb aquest moviment, no hem d'oblidar que és economista liberal i a més nord-americà. Bé espero que us agradi, si us interessa seguirem parlant del tema . Hi ha articles molt interessants de Fabienne Dourson, Ibrahim Warde o Ignacio Ramonet, entre d'altres.


Una entrevista a James Tobin
publicada en DER SPIEGEL (36/2001, pág. 122) el 3 de septiembre de 2001.

El Premio Nobel de Economía James Tobin habla del sorprendente redescubrimiento de su impuesto sobre la especulación, de su conflictiva relación con los adversarios de la globalización y de los errores del Banco Central Europeo.

Pregunta. Señor Tobin, usted está aquí en Wisconsin, tranquilamente sentado junto a un lago, mientras los críticos de la globalización ensayan en Europa una revuelta en su nombre. ¿No le levanta eso de su banco?

Respuesta. En absoluto. No tengo ni lo más mínimo en común con estos revoltosos de la antiglobalización.

P. La organización de protesta Attac tomó al principio su nombre, los manifestantes exigen a gritos la tasa Tobin. ¿No le alegra nada que, treinta años después de que usted la expusiera, su idea de imponer una tasa a la especulación en las transacciones financieras, encuentre por fin partidarios?

R. Naturalmente que me alegra; pero los aplausos más sonoros vienen del lado equivocado. Mire usted, yo soy economista y, como la mayoría de los economistas, partidario del libre comercio. Además, estoy a favor del Fondo Monetario Internacional, del Banco Mundial, de la Organización Mundial de Comercio. Abusan de mi nombre.

P. Este movimiento quiere que se graven las transacciones financieras internacionales. Así se domarían los mercados de capital y con los ingresos adicionales se intensificaría la ayuda al desarrollo ¿No suena eso igual a su propuesta?

R. Yo había propuesto que se pusieran los ingresos a disposición del Banco Mundial. Pero eso no era lo que a mí me preocupaba. El impuesto sobre las transacciones de divisas estaba pensado para amortiguar las fluctuaciones de los tipos de cambio. La idea es muy simple: en cada cambio de una moneda a otra se impondría una pequeña tasa, digamos del 0,5% del volumen de la transacción. Así se disuade a los especuladores. Porque muchos inversores invierten su dinero en divisas a muy corto plazo. Si este dinero se retira de repente, los países tienen que elevar drásticamente los intereses para que la moneda siga siendo atractiva. Pero los intereses altos son a menudo desastrosos para la economía nacional, como han puesto de manifiesto las crisis de los años noventa de México, el Sudeste asiático y Rusia. Mi tasa devolvería un margen de maniobra a los bancos emisores de los países pequeños y opondría algo al dictado de los mercados financieros.

P. Espantar a los especuladores, dictadura de los mercados financieros: ¿No es esto lo que dicen los críticos de la globalización?

R. Lo que les importa a ellos sobre todo, creo yo, son los ingresos procedentes de los impuestos, con los que quieren financiar sus proyectos para mejorar el mundo. Pero, para mí, recaudar dinero no es precisamente lo más importante. Yo quería frenar el tráfico de divisas; los ingresos fiscales son para mí un subproducto.

P. Entonces, ¿qué hay en contra de que este subproducto se use para buenos fines?

R. Nada, yo me alegraría de que esos ingresos les llegaran a los pobres del mundo. Pero sobre eso tendrían que decidir los gobiernos.

P. ¿Qué le indujo a usted en 1972 a desarrollar la tasa Tobin?

R. Yo soy un discípulo de Keynes, y éste ya proponía en el famoso Capítulo XII de su Teoría general del empleo, del interés y del dinero un impuesto así sobre las transacciones, con el fin de vincular los inversores a sus acciones de una forma duradera. Esta idea la traspasé yo en 1971 a los mercados de divisas. Entonces EE UU se despidió del sistema de Bretton Woods de tipos de cambio fijos y, al mismo tiempo, las primeras transacciones electrónicas de dinero por ordenador prometían un gigantesco aumento del número de transacciones. Yo quería aminorar la velocidad de este proceso para que se especulara menos y para que los tipos de cambio no fluctuaran tanto. Hoy en día, cuando en cualquier momento cualquiera puede comerciar en el mercado de valores con su ordenador personal, este problema se ha acrecentado muchísimo.

P. ¿La introducción de este impuesto a la especulación no tendría que llevarse a cabo en todas partes al mismo tiempo para evitar guaridas y paraísos fiscales? ¿Quién va a dirigir esto? ¿Una autoridad internacional de la tasa Tobin?

R. Esto lo podría hacer el FMI. Tiene experiencia con el sistema monetario internacional: casi todos los países pertenecen a él.

P. ¿Precisamente el FMI? No sólo entre los adversarios de la globalización se le considera el asistente de los actos del capitalismo global, que mejor sería suprimir.

R. Al contrario: yo creo que el FMI debe ser reforzado y ampliado. Claro que ha cometido muchos fallos, sin duda. Pero, como le ocurre al Banco Mundial, tiene demasiados pocos medios a su disposición para ayudar sobre todo a las economías pobres y subdesarrolladas. El Banco Mundial y el FMI no son parte de una conspiración llamada globalización.

P. ¿Vale eso también para la Organización Mundial de Comercio?

R. Naturalmente. Ya su antecesor, el GATT, había hecho muchas cosas buenas por ampliar el mercado mundial.

P. No todo el mundo tiene una visión tan positiva. Decenas de miles de adversarios de la globalización atacaron en 1999 en Seattle la reunión de ministros de la OMC.

R. La OMC necesita más poder, también sobre EE UU. La OMC debería poder prohibir que los países industrializados bloquearan las importaciones de los países en vías de desarrollo con toda clase de trabas al comercio.

P. El hecho es que los países industriales abastecen al Tercer Mundo de productos y lo utilizan como mano de obra barata.

R. Todo eso de que el FMI, el Banco Mundial y la Organización Mundial de Comercio son los enemigos de los países en vías de desarrollo me parece mal enfocado. Los problemas de la globalización no se resuelven deteniéndola. Todos los países y sus habitantes se benefician del libre intercambio de mercancías y de capital.

P. ¿Entonces por qué ha aumentado la pobreza en el mundo?

R. No ha aumentado en absoluto. Tomemos Corea del Sur, que en 1960 era un país paupérrimo. Ahora es una de las naciones industriales del mundo. Lo mismo vale para otros tigres asiáticos, pese a la crisis del sudeste asiático de hace cuatro años. Estos países siguen siendo más prósperos que hace tres décadas. Y lo son gracias al mercado y al capital extranjero.

P. Puede que algunos países se beneficien, pero en una perspectiva global, los ricos se hacen más ricos y los pobres más pobres.

R. La pobreza puede tener muchas causas, la mayoría de ellas debidas a los países mismos. No van a mejorar su situación con medidas como las que recomiendan los adversarios de la globalización, como la implantación mundial de normas occidentales para los puestos de trabajo. De esa manera se reduce la competitividad de las exportaciones de los países pobres a los mercados ricos.

P. ¿Usted acusa a Attac de ser un mal abogado de los pobres?

R. No conozco con exactitud las propuestas de Attac. Las últimas protestas son bastante contradictorias y dispares, ni siquiera sé si todo esto refleja lo que es Attac. Sus posiciones son bien intencionadas y mal pensadas. No quiero ver mi nombre asociado con eso.

P. ¿Ha hablado usted alguna vez con Attac?

R. El presidente, Bernard Cassen me ha llamado una vez y me ha invitado a París. Allí tendría que aparecer ante unos miles de partidarios entusiastas.

P. ¿Qué le ha contestado usted?

R. He dicho que no. Por motivos familiares y porque no quería que se me identificara con los fines de Attac. Desde entonces no he oído nada de él. Attac no me ha comunicado que está haciendo propaganda de mi impuesto.

P. ¿Cómo se explica usted que su idea tenga tantos partidarios entre los activistas políticos y que, sin embargo, los expertos en economía la critiquen?

R. Tampoco lo hacen todos. La mayoría de los economistas sencillamente ignoran mi proyecto. Pero sí que hay una serie de libros y de artículos sobre la tasa Tobin. Algunos están a favor; otros la critican, y los hay que no se deciden.

P. El profesor Rudi Dornbusch del Instituto de Tecnología de Massachussets ve su impuesto de una manera crítica; Robert Mundell, como usted Premio Nobel de Economía, incluso la considera una idea 'tonta'.

R. Confío en que se refieran a Attac y sus cómplices, no a mi impuesto.

P. Precisamente George Soros, el especulador más famoso del mundo, elogia su impuesto espantaespeculadores. ¿Otra vez un aplauso que viene de mal sitio?

R. El hombre sabe bien de qué habla. Soros ha ganado mucho dinero en los mercados financieros, esto no es en sí un pecado. Además tiene unas ideas muy heterodoxas sobre el sistema monetario mundial. De él tendrían que tener más cuidado los ministros de finanzas del mundo que de mí, a él tendrían que tenerle más miedo, porque él cuenta con los medios para poner en práctica sus planes.

P. ¿Cree usted que su tasa Tobin va a ser realidad algún día?

R. No hay ninguna oportunidad, me temo. La gente que decide en el mundo financiero internacional están en contra.

P. Los ministros europeos de economía y finanzas van a debatir la tasa Tobin en su reunión de finales de septiembre en Lieja.

R. Probablemente eso no va a ser más que una representación teatral. Dudo que se vaya a reflexionar en serio sobre eso. Al fin y al cabo, no quieren cargar al sector financiero con un impuesto más.

P. ¿Por qué, para la protección de las monedas, no se vuelve a un sistema de tipos de cambio fijos?

R. Esto se intentó y fracasó. Los especuladores como Soros dejan a los bancos emisores fuera de juego con sus maniobras. Mire usted Argentina, que ha acoplado su peso directamente al dólar USA. Lo que está pasando allí es un desastre, un desastre absoluto. Esos tipos de cambio irrefutables son invitaciones a la especulación. Los traficantes apuestan a si los bancos emisores tienen la voluntad y la capacidad de defender los tipos de cambio acordados. No, los sistemas de tipos de cambio fijos están pasados de moda.

P. ¿Por qué no evitar las crisis monetarias sencillamente suprimiendo las monedas? ¿No tendría sentido también en Asia y en América un modelo euro?

R. Tal como yo lo veo, el euro no es precisamente el gran éxito que se impone como modelo para otras regiones del mundo.

P. El euro recobra terreno ante el dólar.

R. No me refiero a su valor. Eurolandia adolece de que la economía general de Europa se encuentra en una situación que no es buena. El culpable es el Banco Central Europeo, porque no ha seguido una política como el banco emisor americano.

P. ¿Que sería cuál?

R. Wim Duisenberg, presidente del Banco Central Europeo, me ha dicho una vez que él no tenía nada que ver con la economía real, con el crecimiento y con el empleo. Que su misión era combatir la inflación. Si esto es todo lo que puede ofrecer la política monetaria europea, no es sorprendente que la economía en Europa esté débil.

P. ¿Cómo ha razonado Duisenberg su posición?

R. Él tiene una visión muy ideológica. Para él, la estabilidad de los precios es una especie de religión, como pasaba antes en EE UU con los monetaristas. Por suerte, el presidente del banco central americano Alan Greenspan no era uno de ellos. La Reserva Federal no se limita a mantener la estabilidad de los precios. También se siente responsable del crecimiento y de los puestos de trabajo. Greenspan siempre ha dicho que la Reserva Federal trata de conseguir ambas cosas con todas sus fuerzas.

P. ¿Fue esto una obra de arte a la vista del auge económico más duradero de la historia de Estados Unidos?

R. El auge no fue una mera casualidad histórica. Greenspan tiene mucho que ver con esto, igual que el Gobierno de Clinton. Sin duda, Greenspan tuvo suerte, pero es que además tuvo valor. En 1994 era una ley sagrada para el banco emisor que la inflación amenazaba si la tasa de desempleo bajaba del 6%. Cuando entonces alcanzamos este valor límite y la inflación siguió comportándose bien, Greenspan resistió las presiones y no intervino, no redujo la cantidad de dinero. Bajamos a un 4% de desempleo, y sin embargo la inflación no subió, sólo porque Greenspan tuvo el coraje de enfrentarse a las doctrinas tradicionales. Duisenberg nunca se atrevería a algo así.

28 jun 2007

El govern central no sap gestionar rodalies

ICV torna a criticar que les avaries siguin un continu a la xarxa de Rodalies de RENFE, amb els problemes que el servei ha tingut aquest cap de setmana a Barcelona, i ens preguntem què haurà de passar perquè la ministra de Foment, Magdalena Álvarez, assumeixi responsabilitats, i això es tradueix en la seva dimissió.

Mai havíem tingut tantes avaries i un govern tan insensible sobre aquest problema. En aquest sentit, ICV anuncia que el grup d’IU-ICV al Congrés demanarà un altra vegada la compareixença de la ministra a la cambra baixa.

Tenim un govern molt sensible pel TGV, que finalment arribarà 3 anys tard a la frontera amb França, i poc sensible amb els trens que utilitzen més els ciutadans. Ja al principi de legislatura ICV ja va instar a Rodríguez Zapatero a crear un pla de xoc per les Rodalies Barcelona i es va dir que no calia.

De cara a la pròxima reunió de la Comissió Bilateral, la situació d’avaries constants demostra que cal un compromís perquè augmentin les inversions a Rodalies i al trens convencionals, i per tant, el que cal és la cessió de Rodalies amb un compromís previ d’inversió, ja que si la gestió és un desastre i no en saben, cal que es faci des de la Generalitat.

La mobilitat és un aspecte clau a les nostres vides, i per desgràcia, els cerdanyolencs tenim una vinculació molt elevada a les rodalies de RENFE. Als joves ens afecta encara més, donat que som el sector de la població amb més dependència dels mitjans de transport públics. Els darrers incidents al Prat de Llobregat no van tenir un impacte directe sobre la línia de Terrassa-Manresa (tot i que sí indirectament), tot i això sabem que mentre la situació segueixi sent tant lamentable, en qualsevol moment ens pot tocar a nosaltres una aturada important dels serveis. Estan en joc els nostres treballs, els nostres estudis i el nostre temps. Esperem que ho tinguin en compte.

23 jun 2007

El dia dels excessos

El passat dia 16 de juny, dia del ple d’investidura, va ser un dia d'excessos a Cerdanyola. Dels que van haver-hi a la plaça Francesc Layret, s’està parlant molt i es seguirà parlant donat la gravetat dels fets. Tot i que l’actitud en conjunt de la gent favorable a la investidura de l’Antoni Morral va ser exemplar, segurament algun comentari d’aquesta gent no va ser del tot correcta. Per la part que hem toca demano disculpes per algun comentari fora de lloc, en el meu cas no hauria de haver entrat a discutir amb gent de les JERC i les JSC, ja que hi havia massa tensió com per que medís tots meus els comentaris i segurament alguns d'ells van estar fora de lloc. Espero que tota la gent que va cometre excesos molt més reprobables que les nostres demani també disculpes públicament.
Dit això, crec que hi ha qüestions més rellevants a ser comentades i hem centraré en dues: D’una banda com es va materialitzar el pacte entre ICV-EUiA i CiU, el paper del PSC en les negociacions i el recolzament des de l’oposició del PP al pacte de govern. D’altra banda per què Antonio Cárdenas tenia per fer les declaracions que va fer i tenir l'actitud que va tenir dissabte.

No sóc la persona més informada del món sobre les negociacions i les possibilitats de pacte i en molts casos algunes de les coses que dic es basen en percepcions analítiques més que en informacions concretes, però si que és cert que tinc algunes informacions de primera mà de persones que formaven les comissions negociadores. Per començar, no sé si el pacte ICV-EUiA i PSC era el millor per la ciutat o no, o sí era el més correcte políticament. El que sí sé és que el PSC ha demostrat de forma ostensible no estar gens interessat amb aquest pacte. ¿Era excessivament ambición per part d’ICV-EUiA demanar paritat total en el repartiment d’àrees de govern? Crec que en una situació de gairebé empat tècnic com tenim a Cerdanyola era una possibilitat raonable. Però en qualsevol cas era una proposta am la que es podia començar a negociar. De propostes el PSC no en va fer cap a ICV-EUiA. Evidentment, ells volien un pacte amb CiU i va ser durant molts dies la seva única línea de treball. Això hem sembla lògic, coherent i correcte per part del PSC. Quan la porta de CiU es va tancar, al fer públic el pacte amb ICV-EUiA, el PSC va buscar el pacte amb el PP. I aquí el pacte és amb majúscules, oferint responsabilitats de govern, oferint regidories. Això hem sembla lògic i correcte. 10+3=13. Però no hem sembla coherent. Si s’intenta instaurar la política de la por, dibuixant una figura caricaturesca d’un pacte de govern fosc de personatges infames que volen apartar il·legítimament del poder al PSC, no té lloc buscar el pacte reiteradament amb aquells que després és demonitzarà. Un detall, fins que no es va saber el resultat de la votació no van aparèixer les pancartas socialistas. No van aparèixer, perquè fins l’últim moment era posible “el miracle” socialista. Un “miracle que es deia Partit Popular, ni trànsfugues ni històries. La investidura de Cardenas, dissabte, passava pel PP. Ara, evidentment, desprès del que han fet, han de negar-ho.

Una altra qüestió rellevant en clau de futur és l’anàlisi que mereixen les paraules d’Antonio Cárdenas, el seus excessos dialèctics i la seva actitud bel·ligerant. Va llegit un discurs que portava escrit de casa, amb la qual cosa no és pot atribuir a la tensió del moment la agressivitat dialéctica que va utilitzar. Independentment de que estigués o no fomentada la seva destralera intervenció que portava escrita de casa, amb la qual cosa no és pot atribuir a la tensió del moment, Cárdenas va insultar als representats escollits pel poble: “hem assistit a una votació vergonyosa” va declarar, en relació a la decisió madura, lluire i reflexiva que tots els regidors van assumir per votar el que els hi vingués en gana. A l’alcalde electe de Cerdanyola, el va anomenar “patético faraón”. No només no va respectar la institució de l’Ajuntament amb el seu discurs, sinó que es va negar a agafar la banda i a fer-se la foto dels regidors. Això és un fet inèdit des de la restauració de la democràcia. Sincerament, jo creia que Cárdenas era amb diferència el millor candidat que el PSC havia tingut a Cerdanyola. Avui no ho crec. Entenc per les paraules del líder socialista que ara el PSC es deu plantejar votar per sistema en contra de tot el que l’equip de govern porti al ple amb l’objectiu de desestabilitzar-lo. Sí això es així, estarem davant d’un exercici d'irresponsabilitat política que pagarem tos i totes els ciutadans i ciutadanes de Cerdanyola. Se li suposa a un partit que vol governar una ciutat que se l’estimi. Si el PSC s’enroca en una postura d’intransigència demostrarà que no s’estima a Cerdanyola. Pel bé de tots i totes, i també del PSC, espero que això no succeeixi i que els regidors socialistes que representen a més de set mil votants, sàpiguen estar a l’alçada de les circumstàncies.

22 jun 2007

Comunicat de JEV sobre el ple d'investidura

Des de l’agrupació de Joves d'Esquerra Verda (JEV) de Cerdanyola del Vallès, mostrem la nostra satisfacció pel pacte de govern entre la coalició d’ICV-EUiA i la federació de CiU. Aquest ha propiciat la investidura d’Antoni Morral com a Alcalde de Cerdanyola en un govern amb minoria.

La correlació de forces del consistori ha fet possible la continuïtat del canvi iniciat fa quatre anys. Un canvi acceptat satisfactòriament per la ciutadania tal com demostren els resultats de les eleccions el 27-M. Aquests han suposat els millors de la història de la formació d’ICV-EUiA (superant els resultats del PSUC).

La continuïtat del canvi quedarà reflectida amb el fet de que les qüestions socials i de territori que gestionarà l'equip de govern que s'està constituint portaran el segell d'ICV-EUiA. Això, més enllà d'etiquetes partidistes, serà l'autèntica garantia de que a Cerdanyola del Vallès és facin polítiques d'esquerres.

Des de JEV lamentem profundament la soledat política i l’actitud excloent que el PSC ha evidenciat aquests dies, especialment durant el ple d’investidura. El fet de perdre les quotes de poder no justifiquen tenir la intenció d’incrementar la crispació amb l’objectiu de fer trontollar un govern escollit legítimament pels representats del poble. Malauradament, la renovació interna del PSC només ha estat formal però no real. Les declaracions d'Antonio Cárdenas no són les pròpies d’un líder modern, progressista i amb voluntat de governar, centrant el seu discurs en descalificacions personals envers l'alcalde de Cerdanyola, l'Antoni Morral.

Hem de recordar, a tall d’exemple, casos com el de Santa Perpètua de la Mogoda, on la llista més votada ha estat la d'ICV-EUiA i el PSC governarà amb CiU. A Cunit, Roses i Sant Vicenç dels Horts, el PSC governarà de la mà del Partit Popular. Criticar la situació de Cerdanyola realitzant alhora aquests pactes a d’altres municipis, fa que els dirigents del PSC facin un exercici de demagògia i d'hipocresia.

Pel bé de la ciutat esperem que el diàleg entre l’equip de govern i els dos partits de l’oposició, PP i PSC, millori i es puguin arribar a acords en benefici de la ciutadania. És el mínim que els habitants de Cerdanyola poden esperar de la seva classe política.