Al Gore ha rebut recentment el Premi Nobel de la Pau. Sens dubte, el prestigi d’aquest premi donarà encara més publicitat a les seves campanyes i al seu ja conegut documental “Una veritat incòmoda”. Veient-lo us adonareu que no només és una crítica als diferents governs dels estats desenvolupats (principalment als EE.UU.) i d’alguns que estan en vies de desenvolupament (com ara la Xina) per les seves pobres o inexistents polítiques mediambientals, sinó també una explicació força pedagògica, del que és el canvi climàtic i tots els conceptes que l’envolten.
Un dels eixos sobre els que gira el documental és el de l’escalfament dels pols i les glaceres (amb el conseqüent desgel) provocats per l’ascens de la temperatura que s’ha produït en les últimes dècades, com a conseqüència de la també creixent utilització de combustibles fòssils. Els efectes del desgel poden ser molts, principalment climàtics: augment del nivell del mar, més tempestes i més fortes arreu del planeta, més sequera, etc.
Aquests efectes ambientals de ben segur tindran greus conseqüències per a l’ésser humà: una reducció de l’accés a l’aigua potable per a part de la població mundial i la possible destrucció (encara que sigui parcial) de ciutats situades a nivell del mar, són només dos exemples dels problemes que el canvi climàtic ens pot ocasionar. Amb això sembla que n’hi haurà prou per a generar un nombre molt elevat de desplaçats i “refugiats ecològics” (un terme que, per desgràcia, cada dia cal usar més). En relació amb això no està de més preguntar-se si el milió de desplaçats pels incendis de California es poden entendre com a víctimes del canvi climàtic; possiblement la resposta és sí.
Per tots aquests motius el documental pretén conscienciar al telespectador sobre el problema i, a més, deixar clar que cadascú s’ha de fer responsable de reciclar i d’estalviar energia a la seva llar i en els seus desplaçaments mitjançant, per exemple, l’ús de transport públic, el compartir cotxe, o, perquè no, agafar la bicicleta o anar caminant, sempre que sigui possible, al lloc de treball o d’estudis.
D’altra banda, el reportatge té un parell de defectes: en primer lloc, s’ha fet una mica massa dramàtic: en algunes parts del reportatge sembla que s’estigui explicant com serà la fi del món. En segon lloc, dóna poca informació sobre els efectes del canvi global sobre la biodiversitat del planeta (el més greu, evidentment, la desaparició d’espècies). En tot cas, us animem a que el veieu, i podreu, d’aquesta manera, jutjar per vosaltres mateixos.
Ara bé, esperem que no jutgeu de la manera que ho va fer fa uns dies el “Sr.” Rajoy, ja que, segons ell: “Si nadie garantiza el tiempo que hará mañana en Sevilla, ¿cómo pueden saber que va a pasar de aquí a 300 años?” Potser el que caldria fer és començar per canviar alguns líders polítics i, sobretot, ensenyar-los-hi que el canvi climàtic trigarà força menys de 300 anys en perjudicar-nos.
El proper dissabte 1 de Desembre 
