ICV denuncia la col·locació d'un artefacte explosiu a la seu de Sant Andreu

El secretari general d’ICV, Jordi Guillot, ha denunciat la col•locació d’un artefacte explosiu davant de la seu del districte de Sant Andreu que no ha fet explosió després de l’actuació dels mossos d’esquadra.

A les 12.30 del matí de diumenge 30 de Setembre un veí del barri de Sant Andreu va notificar a la policia la presencia d’una bossa sospitosa davant de la reixa de la seu ecosocialista al carrer Pons i Gallarza. Després de la intervenció dels mossos d’esquadra aquests van analitzat el contingut de la bossa i van confirmar que es tractava d’un artefacte explosiu.

En roda de premsa i acompanyat d’alguns membres de la direcció del partit, Guillot ha advertit als responsables de la col•locació de l’artefacte que “no val la pena que s’arrisquin ni que arrisquin la vida dels altres perquè ICV no pensa modificar les seves idees ni la seva forma d’actuar. No ens mourem ni un mil•límetre de l’exercici de les postres responsabilitats institucionals”, ha advertit Guillot que no ha volgut trobar cap relació entre aquest incident i les manifestacions d’aquest cap de setmana. Guillot ha assenyalat com a únics responsables els que han col•locat l’artefacte i “no volem criminalitzar a ningú més”.

Guillot va qualificar de “salt qualitatiu” i “perillosíssim” aquestes agressió patida per ICV després que ha recordat que al llarg d’aquest any i en el marc de la campanya de les municipals la formació ecosocialista va patir 9 atacs a seus del partit. “No accepto que l’exercici de les responsabilitat pugui justificar l’ús o la col•locació d’artefactes” ha assegurat Guillot que ha explicat que no es pensen prendre mesures de seguretat excepcionals més enllà de la prudència ja que “no pensem entrar en una dinàmica paranoica”.

El secretari general ha explicat que la formació ecosocialista ha denunciat els fets davant dels mossos d’esquadra i espera que tot s’aclari aviat al mateix temps que va demanar contundència a la política autonòmica.

Les polítiques de Mas i Zapatero: ELS XECS ESCOLARS

En un article anterior ja hem observat les teories relatives als vouchers o xecs. Ara toca parlar sobre algunes formulacions pràctiques d’aquests, que recentment a Catalunya han pres el nom de xecs escolars.

La proposta de CiU planteja proporcionar xecs per un valor igual al cost d’una plaça en l’escola pública. Els beneficiaris serien aquelles famílies amb fills en edat de cursar l’ensenyament obligatori (entre els 6 i els 16 anys). És a dir, la Generalitat ha de calcular el cost mig anual per alumne, que per posar un exemple és de 700€, i entrega a cada família un xec d’aquest import per cada fill.

D’aquesta manera es dota a la família de llibertat total per triar el centre escolar on vol que cursi els estudis el seu fill. Si trien una escola pública el cost de la matrícula serà igual al valor nominal del xec escolar. Si trien una escola concertada hauran d’afegir “la voluntat” al valor del xec escolar per formalitzar la matrícula (recordem que les escoles concertades es financen plenament amb diner públic, i el que paguen els pares al centre és anomenat com contribució voluntària). Per últim, si trien una escola privada, podran descomptar el valor nominal del xec escolar del cost total de la matrícula.

Els defensors d’aquest plantejament també qualifiquen de beneficiós el fet que les famílies que porten a escoles privades als seus fills deixaran de realitzar un doble pagament per la formació d’aquests: la quantitat d’impostos que paguen i l’Administració destina a educació no repercuteix nomes en centres subvencionats, sinó que passen a afavorir a la totalitat de població amb fills en edat d’estudiar.

És aquí on hem de recordar els perjudicis dels xecs:
D’una banda ens topem amb el fenomen de la selecció adversa. És a dir, els centres (especialment els privats i concertats) poden fer una tria d’aquells alumnes que desitgen admetre al seu centre. Podrien rebutjar a estudiants per raons d’origen social, econòmiques, culturals, de capacitació,... Així la llibertat d’elecció dels ciutadans no seria tal, sinó que aquesta recauria en els centres. Aquest fet desembocaria en la concentració d’alumnes amb diverses problemàtiques en uns pocs centres (ghettos escolars), a més de comportar una educació segmentada i a diferents velocitats.

D’altra banda, els xecs escolars tindrien un efecte inflacionari en el valor de les matrícules escolars. Calculem. Una família que ja portava el seu fill a una escola privada pagava 700€ anuals en impostos que recaptava l’Administració i 1000€ anuals de matrícula escolar. Si cap variable canvia, amb el xec escolar la seva predisposició a pagar per matricular el seu fill en el mateix centre s’incrementaria fins a 1700€ ja que és la mateixa despesa que realitzava fins aleshores, però ara la pot concentrar tota. La predisposició a pagar d’una família que portava el seu fill a una escola pública contínua sent de 700€. Ningú dubte que tot centre privat o concertat té ànim de lucre, i maximitzaran el valor de la matrícula escolar per aconseguir els majors beneficis possibles, a més d’utilitzar-lo com a barrera d’entrada i rebutjar alumnes amb un determinat perfil. Amb xecs escolars, els preus de les escoles no públiques s’incrementaria de seguida.

Cal sumar el perjudici que suposaria que les escoles públiques tindrien un pressupost igual al nombre d’alumnes matriculats en aquestes multiplicat pel valor del xec escolar. Es perdria el finançament universal de l’escola pública, que avui dia ja és ajustat per assumir totes les necessitats, i que amb l’entrada en vigor dels xecs escolars seria indubtablement deficitària. A més es produiria una fuga dels millors professionals cap aquells centres que paguin millor i tinguin menys problemàtiques.

Podem concloure que tot Estat que s’autoproclami del Benestar, invertirà una important quantitat de recursos en proporcionar a la ciutadania un sistema educatiu universal, gratuït i de qualitat. Aquest ensenyament de qualitat ha d’estar a l’abast de tots i no tan sols d’aquells que s’ho poden pagar. En matèria educativa no hi ha dubte que hem d’observar més als països nòrdics que no pas als anglosaxons.. No ha de manar qui més paga, ha de manar el benestar de la majoria.

VOUCHERS

Voucher és el nom original dels xecs que proporciona l’Administració per tal que un ciutadà es financi una part o la totalitat del cost derivat de gaudir d’un bé o servei de provisió pública.

Els vouchers tenen un origen anglosaxó. La formulació teòrica és que l’Administració Pública en comptes de produir determinats béns i serveis, destina una partida pressupostària a repartir vouchers (xecs) entre els contribuents, per tal que aquests acudeixin al mercat privat per satisfer les seves necessitats.

Aquest sistema parteix de la premissa de la ineficiència del sector públic a l’hora de produir alguns béns i serveis. L’alternativa que es proposa és traspassar al mercat privat la producció de prestacions pròpies de l’Estat del Benestar com poden ser sanitat o educació. És a dir, es continua tenint una provisió total o parcialment pública i una producció privada d’alguns béns i serveis socials. El benefici que rep l’Administració és una gran reducció de costos estructurals (infraestructures i personal funcionari), mentre que el ciutadà guanya en llibertat d’elecció i en qualitat del servei rebut.

Però, l’experiència demostra dues realitats que desmunten tota aquesta teoria: moltes vegades el sector públic és més eficient que el mercat privat, i els vouchers tenen un efecte inflacionari. D’aquesta manera, els suposats beneficis dels xecs no són més que formulacions teòriques, un brindis al Sol. M’explico.

En primer lloc, l’Administració ha de produir un bé o servei quan en el mercat privat existeix el risc de la selecció adversa i/o l’asimetria d’informació, és a dir, que els productors privats no realitzen una assignació eficient dels recursos ja sigui per excloure a una part de la població o bé per acabar produint-lo a un cost més alt que l’Administració.

En segon lloc, tota subvenció directa dins un mercat privat provoca un desplaçament de la corba de demanda, ja que s’incrementa la disponibilitat a pagar dels consumidors. Però els serveis bàsics inserits dins del mercat es caracteritzen per tenir una corba de demanda molt més inelàstica que la de l’oferta, el que propicia un efecte inflacionari immediat. El resultat és el preu de mercat creixerà molt més que la producció.

Per últim, no hem d’oblidar que els principals beneficiaris finals de tota subvenció directe no són els ciutadans/consumidors, sinó els productors del bé o servei.

Per finalitzar, podem concloure que els xecs no tendeixen a solucionar les problemàtiques per les quals són utilitzats.

JEV reivindica “més transparència i control” en la Llei de sobre el control del comerç d’armes

La coordinadora nacional de JEV i diputada d’ICV-EUiA al Parlament, Laia Ortiz, el diputat d’ICV al Congrés, Joan Herrera i l’eurodiputat ecosocialista, Raül Romeva, han participat en l’acció directa de JEV en el marc del Dia Internacional de la Pau que ha servit per exigir “més transparència i més control” en la llei sobre el control i el comerç exterior de Material de Defensa i de Doble Ús que s’està tramitant actualment al Congrés.

Més d’una desena de membres de JEV han escenificat el perill del comerç d’armes en una acció directa que duia com a lema, “el comerç d’armes no és un joc”. Ortiz ha recordat que “mil persones moren cada dia per l’efecte directe de les armes convencionals, i milions d’altres pateixen les conseqüències de la seva proliferació i descontrol.” Per això, Ortiz ha lamentat que “a dia d’avui a Espanya encara no sigui possible saber el valor de les exportacions d’armes per països, la categoria del producte exportat ni el seu ús final, ni quines garanties té el govern que l’armament exportat no tindrà un impacte negatiu”.

En aquest mateix sentit, s’ha posicionat Joan Herrera que ha denunciat “la contradicció existent entre el discurs públic de José Luis Rodríguez Zapatero que afirma que vol liderar una llei internacional per prohibir el comerç d’armes de dispersió tot i que després permet que a Espanya es fabriquin i s’exportin”. “Volem una llei de màxims”, ha afegit.

Tot i així, ha celebrat que el govern hagi admès una esmena d’IU-ICV que anava en la direcció de comprometre a l’executiu a promoure i recolzar les iniciatives nacionals i internacionals tant en l’àmbit de les Nacions Unides com en els organismes multilaterals competents que tinguin com a objectiu la restricció i en el seu cas, la prohibició de les bombes de dispersió. “Això suposa un pas endavant, però no és suficient. Per això demanem que es prohibeixi també la fabricació i l’exportació d’aquest tipus d’armament a l’Estat Espanyol”, ha sentenciat.

Per la seva banda, l’eurodiputat d’ICV, Raül Romeva ha lamentat “la timidesa i poca voluntat dels governs espanyols abans del PP i ara del PSOE en un tema tan summament important com és la necessitat de prohibir una de les armes més indiscriminades i mortíferes que avui es fabriquen, les bombes de dispersió”.

“És inacceptable la resposta del govern en relació a la producció d’aquest tipus d’armament”, ha dit Romeva. Per l’eurodiputat “posa de manifest la poca valentia, coherència i voluntat de lideratge que el govern ha demostrat reiteradament en aquesta qüestió”.

Finalment, Romeva ha recordat que “l’Estat Espanyol encara exporta armes en destins com Israel, Marroc, Xina o Ghana, amb les conseqüències que això comporta

PROMESES ELECTORALS DE ZAPATERO EN VIVENDA: ARRIBEN TARD I SÓN ELECTORALISME

Les mesures anunciades per Zapatero són un petit pas però clarament insuficient. Es queden a mig camí. Zapatero s’ha esperat més de 3 anys i mig per fer alguna cosa en vivenda. És imperdonable que les mesures s'aprovin l'últim dia quan es podien haver aprovat el primer.

A més, aquesta mesura és pràcticament calcada a una en vigor promoguda per la cessada ministra Trujillo. Mentre l’economia espanyola és, segons Zapatero, de Champions League, la política de vivenda del PSOE no passa de ser de tercera divisió. A Catalunya, sense anar més lluny, hi ha un ajut al lloguer en vigor de 240 € mensuals (30€ més que el ajut de Zapatero). Aquest l'ajut mai s'ha utilitzat com a una propaganda en pro del partit que l'ha promogut , ICV des de la conselleria de Medi Ambient i Habitatge.

A Catalunya, a més de l'ajut hi ha una política transversal d'habitatge, cosa que no ha fet el Ministerio de Chacón. Ja són diverses les veus d'experts que indiquen que aquest ajut pot suposar un nou increment dels preus del lloguer. Si la dinàmica del mercat immobiliari portés a aquest cas, ens torbaríem en la situació de que per més que els joves disposessin temporalment d'un ajut, el seu endeutament seria idèntic (“lo comido por lo servido”) amb l'agreujant de que al acabar de percebre l'ajut es trobaran en una situació pitjor, amb uns pisos encara més inabastables. En definitiva: Res de xecs! el que necessitem és Parc públic d'habitatge i unes polítiques integrals.

També és indicatiu que a Chacón només arribar se li ha fet un regal com el de poder sortir a la foto com la Ministra salvadora dels joves d'aquest país, ja tenim escollida doncs, la substituta de Montilla?Seguirà el PSC la tradició d'enterrar en vida als seus candidats si hagi es demana des de Madrid?

Participació, política i joves (I)

Un d'aquests dies avorrits del passat estiu vaig trobar per internet un estudi elaborat per l'IGOP a encàrrec de la secretaria de joventut de la Gene que vaig trobar interessant. L'estudi es va publicar el 27 de juny així que és bastant recent.


En quant a associacionisme, hi ha unes dades que moltes d'elles no per ser conegudes (fins i tot òbvies) deixen de ser interessants. Segons aquest estudi, els joves catalans d'entre 15 i 29 anys, en un 70 % no estan associats a entitats de cap mena (dada coincident amb la gran majoria d'estudis de joventut). D'entre el 30 % associat, un 13,4 % (gairebé la meitat) té una activitat d'entre 4 i 10 anys. Un 11,2 té una activitat encara més curta, inferior als 3 anys; i són clara minoria, només un 5% del total de joves catalans, els que participen en una entitat durant més de 10 anys.

L'estudi ens mostra 4 variables independents clarament significatives:

- Sexe
- Edat
- Llengua
- Capital instructiu dels pares (aquesta en menor mesura que les 3 anteriors)

En quant a sexe, les noies participen més a les diferents associacions (35,1%) que els nois (23,7%).

L'edat, també té un fort lligam al percentatge de joves participatius, que amb els pas dels anys van incrementat la seva activitat. La població d'entre 15 i 19 anys està associada en un 22%, que contrasta amb el 33% dels joves d'entre 25 i 29 anys.

La llengua parlada durant la infància també influeix al nivell d'associacionisme. Només un 24,8 % dels castellanoparlants i un 22,3 % dels que parlaven llengües diferents al català o al castellà han participat associativament. Malgrat que l'estudi no ho indica, cosa que a parer meu és una greu errada estadística no profunditzar en una variable amb una significativitat .000 com mostrava la llengua, deduïm que els catalanoparlants estan associats per sobre del 30 %, és a dir 10 punts per sobre dels que tenen altres llengües maternes.

L'estudi demostra la relació entre nivell associatiu dels joves en funció del nivell d'estudis (capital instructiu) dels pares mostrant les dades de representació escolars. Dels joves que han participat en algun consell escolar, només un 25% tenen pares sense estudis secundaris, mentre que un 37,3 % tenen al menys el pare o la mare amb estudis universitaris.

Novament operatius

Sou molts i moltes les que ens esteu dient que actualitzem el blog, que ens hem passat massa temps sense escriu-re res. La veritat és que durant vacances la nostra activitat (incloent el blog) ha estat gairebé nul·la. Però ja tornem a ser-hi, novament operatius i amb ganes de feina.

D'entrada com a notícia positiva ens em trobat amb els companys d'Alternativa Jove molt actius. Els propers dies tindrem alguna reunió i ha més han proposat a diferents entitats joves la realització d'actes per la commemoració dels 40 anys de l'assassinat del Che. Ens consta també que es segueixen fent reunions ente els membres del consell local de joventut, a les quals començarem a assistir en breu.

Bé, per acabar prometem que no tornarem a estar un mes sense escriure res, o com a mínim fins l'agost que ve.

Realpolitik energètica: un altre cop la MAT

Hola, com vejeu insisteixo amb el tema de la MAT.

Us passo un article del 2 d'Agost del diari de Girona que va escriure Víctor Sánchez, militant d'EUiA de les comarques gironines. Bé a veure que us sembla:

Realpolitik energètica: un altre cop la MAT

És de suposar que més d´un honrat hoteler de Roses haurà recordat els talls de corrent elèctric que esdevingueren en temporades anteriors. Ja aleshores l´Esteve quan venia a la tertúlia i ens dictava aquests escrits ens deia en to profètic: s´acosta l´apocalipsi.

Mai no li hem fet cas. Fins que les coses que estan esdevenint comencen a donar-li la raó, aquest model energètic és insostenible. De moment les tertúlies televisives han reaccionat carregant les culpes contra «aquests de les comarques gironines» que no volem la MAT.

Alguns comentaristes ens han presentat com uns localistes insolidaris que no volem que ens espatllin un xic la panoràmica de les Salines vista des de la platja de Can Comes. Ens veuen així d´egoistes. Tenen una part de raó quan afirmen que vivim en una societat de reivindicacions parcials que no van més enllà de no voler les coses que em molestin al costat de casa: no volem la presó a Llers, etc, etc. Potser alguns dels qui s´oposen a la MAT ho facin per petits motius, no vull que m´aixafin la vinya; o romàntico-sentimentals: no vull que m´espatllin la postal. Potser sí, inclús es podria sospitar que alguns alcaldes convergents s´han passat als «anti-mat» amb un objectiu molt simple: fer oposició i desgastar el govern d´esquerres.

Sempre recordo que a Roses, alguns dels qui s´oposaren al port esportiu quan el proposava en Noguer, després no digueren res quan el proposà en Pàramo, l´oposició com a simple instrument d´erosió i no pas de proposta alternativa. Aigua passada. Anem a la proposta alternativa. Suposem que l´apagada es reprodueix a la costa el proper mes d´agost, suposem que dura quatre dies.

L´Esteve fa temps que s´ho imagina i que predica i que fa història recent: a partir del 14 d´agost de 2003, gran apagada als Estats Units, cinquanta milions de persones a les fosques durant 24 hores. Estiu de 2004, l´enrampada es reprodueix a Sevilla en plena onada de calor, el desembre de 2006 a l´estat de Missouri en plena onada de fred: quaranta víctimes mortals. El maig passat Moscou es queda a les fosques durant 24 hores. Els catalans, que no som pas uns pobrets «semi-asiàtics» endarrerits, hem batut el rècord en duració temporal de l´avaria. L´altre rècord, el de quantitat de gent afectada, l´ostenta l´europa desenvolupada: deu milions de persones afectades, la meitat d´elles a París, aquesta vegada durant uns minuts, és veritat, però tots aquests incidents evidencien que les xarxes, a nivell macro, estan fallant molt sovint. De fet em deixo altres casos que no puc documentar ara mateix: per exemple al nord d´Itàlia, Sud-amèrica... Tot això ens fa sospitar que el problema rau tant en la complexitat actual del sistema, com en l´augment del consum que una xarxa centralitzada no pot satisfer sense risc de problemes majors.

L´Esteve diu que podria ser pitjor. Ha llegit, en algun lloc, que si el nostre sistema de transport estigués prou avançat en la substitució del petroli per les bateries elèctriques, s´hauria produït una parada circulatòria de conseqüències de mal dir, ciència ficció de la pitjor. Només és una pregunta més sobre el futur i sobre el canvi climàtic.
La federació d´associacions de veïns de Barna, nucli metropolità, ha tret un comunicat en què demana, entre altres coses, un debat a fons. Nosaltres des d´aquí , des de Barna-perifèria -nord de la metròpoli, hauríem de revitalitzat el debat de la MAT, primer per defensar-nos de l´acusació que hem rebut d´insolidaris i també per plantejar la necessitat d´un nou sistema de producció i distribució d´energia.

L´actual en les seves fases de generació, transformació i transport malmet aproximadament el 70 % de l´energia. La MAT , a més de fer malbé el nostre territori, encaixa dins aquest mal paradigma. De manera que ens calen alternatives. Els ecologistes haurien de posar damunt la taula de debat, com a mínim, dues qüestions: la debilitat de les xarxes centralitzades i el necessari decreixement del consum.

L´alternativa descentralitzada no serà pas fàcil: xoca amb molts interessos, no oblidem que la privatització que el govern de Felipe González perpetrà en dues fases: 1988, 1994, ha beneficiat no pas l´usuari ans l´accionariat : 1.255 milions d´euros de benefici per a Endesa durant el primer semestre d´enguany. Això és un atracament! cridava la gent. Tampoc hem d´oblidar els interessos geoestratègics que afecten directament la nostra comarca. Torna a ser un moment per rellegir els escrits d´en Met Miravitlles en aquests sentit. S´entendrà millor, aleshores, el pacte Zapatero-Sarkozy, s´entendrà que la central nuclear que els francesos han venut a Líbia té relació amb la línia de molt alta tensió.

Espero que algú de la MAT torni a rellançar el debat, explicar-ho és imprescindible: ja no s´hi valen mobilitzacions simbòliques, ni instrumentalitzacions, no romanticismes. Hi ha d´haver un abans i un després d´aquesta apagada, tant en el moviment ecosocialista com en el conjunt de la nostra societat, els independentistes ens hauran d´explicar com s´ho faran per aconseguir l´autonomia energètica.

I encara no hem tingut ni temps ni espai per parlar de l´esclat de la bombolla immobiliària: oi que no? Ni del canvi climàtic. Els polítics, començant pels regidors, que són els més propers a la ciutadania, que no actuïn a partir d´ara, serà per pura irresponsabilitat. S´ha acabat l´entrenament, està arribant l´hora de la realpolitik.

Publicat a “Diari de Girona”, 2 d’agost de 2007